BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dilluns, 22 d’agost de 2016

CAER SEIS VECES, LEVANTARSE SIETE




 

Con este artículo de hoy me voy a despedir del blog, ya os habréis dado cuenta que últimamente no me prodigo demasiado actualizándolo, ocurre que estoy en tantas redes que no me quedan palabras para todas. Aquello que más me interesa contar, mis prontos, suelo compartirlos en Facebook. Sin embargo, no se trata de un adiós echando la vista atrás, no es una defunción, sino algo muy distinto, un renacimiento que llega de la mano de un nuevo proyecto ilusionante que sustituirá este blog mejorándolo de la misma manera que algo llega en mi vida también, espero, mejorándola.

 



Hace un tiempo, pasada la semana santa, recibí una oferta de trabajo, la vida de un escritor que no se dedica a otra cosa que a sus novelas es dura, demasiado. De poco sirve como en mi caso haber ganado los premios literarios más importantes que existen en el género de la literatura juvenil en catalán, la estabilidad no existe, sobretodo la tranquilidad.

 

La oferta en cuestión se trataba de la vigilancia nocturna, metido en una garita toda la noche con el pretexto o aliciente de asegurarme un sueldo y, además, tiempo para seguir escribiendo. ¿Pero quién es capaz de crear des de la oscuridad? ¿Quién escribe algo bello des de la derrota? Yo no, desde luego, la oscuridad de la garita era un encuentro con mis espíritus, con mis muertos, algo que te podía alentar al suicidio, pero para nada a la creación.

 

Entonces, como suele ocurrir, pasó algo. Ya hace algún tiempo empecé un proyecto ilusionante, precisamente con la idea esta de conseguir una tranquilidad económica que me permitiera seguir escribiendo. Mi taller de novela online. Tras un inicio fulminante la cosa cesó. Supongo que los lectores de mi círculo más próximo y seguidores Facebook con alma de poeta se apuntaron de golpe al taller online, pero detrás de ellos ya no hubo más. Des de entonces, era el 2013, y salvo algún alumno esporádico, el taller tenía los días contados hasta que, casi sin darme cuenta, empezó a rebrotar al mismo tiempo que cambiaba mi método y sin publicidad, el boca a oreja. Nuevos métodos de trabajo y como resultado novelas más que dignas para ser publicadas y, mientras, el boca oreja haciendo de las suyas y los emails solicitando mi coach personal acumulándose hasta el punto que mi última solicitud la he aplazado hasta finales de noviembre.

 

A todo esto, uno se da cuenta que la intranquilidad existe y existirá siempre, como quien apuesta por un negocio, sube la persiana a las nueve de la mañana y desconoce cuántos clientes van a pasar por caja y que como dijo un célebre presidente del Barça, “al loro que no estamos tan mal”. Voy a cerrar la cosecha del 2016 con cuatro novelas publicadas y el repentino éxito de mi método coach va a dar un paso más que es el motivo de esta blocada final y que pronto será noticia.


 

 

dilluns, 23 de maig de 2016

PROBLEMES TÈCNICS

Per una qüestió aliena a la meva voluntat el meu bloc ha estat inactiu durant un temps.
Veureu que també he perdut entrades i que, els enllaços a les meves novel·les han desaparegut.
No és la primera vegada que em passa una cosa semblant.
Mica en mica ho aniré restablint tot, intentaré recuperar les blocades de les que disposo esborrany, que no en son moltes ja que he perdut arxius, i també aniré actualitzant els enllaços perquè clicant a les portades de les meves obres us portin a les adreces amb la informació tal i com tenia abans.


Us prego una mica de compassió a aquest maldestre de la informàtica que s'ofega cada vegada que un virus em rossega l'ordinador, que jo, amb els refredats ja se sap... Un café amb llet, conyac i mel i cap el llit, però amb aquests atacs que són més misteriosos que les boles dels sortejos de la champions no sé què fer.


I res, us deixo amb una cançó que compartint-la un anima l'ànima.



dilluns, 30 de novembre de 2015

MIG SEGLE, COLLONS!


Avui que faig mig segle i tot comença a fer baixada m’adono de la sort que tinc per seguir empaitant un repte. Les ganes de lluitar són les mateixes de quan vaig començar i poc m’importa el calendari que avança veloç, poc m’importa que enlloc de recrear-me en el triomf segueixi alçant la meva espasa per obrir-me pas en un camp de batalla complicat. El temps s’esgota metòdic i desafiant, i aquella estrella que empaito segueix lluint, burleta, molt lluny del meu abast, com si cada passa que m’hi acosto ella en fes dues per separar-se.

Però el meu esperit és jove, amb ais i uis, però jove, no trobo lloc pel repòs, no trobo lloc per ajocar-me, no trobo lloc per abaixar la guàrdia i deixar-me vèncer, lluitaré mentre el meu cor bategui i si finalment no l’atrapo quan tot es faci fosc m’aniré feliç de saber que les meves histories es quedaran i potser, dic potser, algun dia des de la distància un lector anònim m’enviarà una postal.

 

divendres, 30 d’octubre de 2015

CICATRICES


 
Hace muchos meses que no actualizo el bloc, desde mayo para ser exactos. Mi vida ha entrado en una vorágine creativa que pronto irá madurando en bibliotecas, escuelas y librerías robándome todo mi tiempo.

He estado inmerso desde finales de primavera en el proceso de creación de una novela de adultos que verá la luz a través de Ediciones B, en catalán y castellano, a principios del 2016, en la que he puesto todos mis esfuerzos y dedicación. Tras un arduo trabajo de documentación su puesta en escena sobre el papel por partida doble, primero en castellano, luego su traducción al catalán; actualizar el bloc, escribiendo, era lo que menos que me apetecía tras jornadas maratonianas dándole al teclado. Mejor se estaba en el mar, caña en mano, meditando con el devenir de la obra para saborear los pocos ratos libres que me he concedido que liado con redes sociales y blocs. Mejor lubinas que otra vez pantalla y ordenador.

 

Vete aquí mis disculpas para tanto abandono y si las pido es porque perplejo, al mirar las estadísticas del blogmaster esperando el certificado de una defunción o, mejor dicho mi propio suicidio, me doy cuenta que pese a la paralización de más de cinco meses de inactividad alguien me sigue visitando acumulando al contador un promedio de más de diez visitas diarias que no puedo entender esperándolo encontrar a cero. Alguien que se entretiene navegando entre mis comentarios más antiguos, desempolvándolos y recordándomelos a mí mismo, que me he obligado a releer al haberlos olvidado por completo. ¡Cómo me gustaría que mi bloc fuera como un gran hermano y poder espiar a esa gente que pese a este enorme periodo de inacción navega por mi espacio! Saber quiénes son, desde dónde y porqué, siendo el que firma un autor sin lectores, un escritor sin fama, un nombre que pasa casi de manera anónima por el mundo literario, ¿quién carajo se entretiene a visitar mi bloc a diario si hace más de cinco meses que no actualizo ni una coma, ni un punto y coma, ni siquiera unos simples y enigmáticos puntos suspensivos?

 

 Sea quién seas, fuera quien fueses, comunicarte que ésta próxima primavera vendrá cargada de novedades, la susodicha obra con Ediciones B, un thriller a lo Indiana Jones a la caza del Santo Grial por las montañas de Montserrat, que he escrito bajo el mismo guión que llevó a Hitler a buscarlo en la mítica montaña. Una obra que adelanto no dejará a nadie indiferente, que creará polémica, controversia e incluso rechazo, pero que, también aventuro, que  a los que busquen sumergirse en mi mundo literario y correr por las páginas del libro sin más pretensión que el reto de desenmascarar un misterio, que no defraudaré sino que, todo lo contrario, dejará sin aliento.

 

Además de mi gran novedad, novedad no sólo por tratarse de una novela de adultos, sino por el estilo completamente antagónico a mi obra más pausada, emotiva e íntima, cerraré el ciclo de publicaciones de primavera, por Sant Jordi, con dos títulos de novela juvenil de la que aún poco puedo adelantar sólo que vendrán publicadas por Animallibres y Barcanova, ambas en catalán. Y que ya, desde hace un mes, puedes encontrar Luna de Hielo, la traducción de Lluna de Gel, en castellano, publicada por ediciones SM.

 

Y ya para terminar, deseo recuperar una de esas viejas costumbres que mantenía fiel a mi bloc, eso de rubricar mis comentarios con un video musical. Hoy que me siento nostálgico por el tiempo que va pasando y que va acumulando cicatrices sin dejar evidencia de lo que espera de mí, nada tan indicado como un tango.   
 
 

dissabte, 9 de maig de 2015

CARTA OBERTA A QUIM MONZÓ


 
T’escric des de la nostàlgia d’haver-me de rellegir mil vegades la teva obra literària com aquell que es mira, recitant els diàlegs, els capítols dels Simpsons a Antena 3.

Avui que la literatura catalana d’audiències no la genera l’obra sinó el nom i, sobretot, l’entorn d’aquest nom i la proximitat dels gran mitjans de comunicació, et trobem (sí, t’ho dic en plural), et trobem a faltar com si t’haguessin segrestat precisament aquests grans mitjans que catapulten els altres , com si tu recorreguessis el camí que fan ells però completament al revés; de la genialitat literària dels teus primers reculls de contes “Uf, va dir ell” i “Olivetti, moulinex, chaffoteaoux et Maury” a la tertúlia i les col·laboracions als grans mitjans.  

 
 
T'he llegit en els llocs més impensables i entremig de mil situacions. T'he llegit vora al riu reposant de jornades de pesca, t'he llegit en un cinema fent-me llum amb el mòbil fins que em van fotre fora, si, la peli era infumable, t'he llegit dins del cotxe fent cua intentant creuar el peatge de Comarruga, t'he llegit, mal m'està dir-ho, cagant, t'he llegit dins de missa un dia que m'hi van fer entrar, t'he llegit allà on he pogut perquè sempre has fet de bon anar, tu, discret i gens pesat, sempre has cabut dins d'una butxaca. Quim, amb tu he aprés coses meravelloses i instructives com que el fetge només serveix per donar-nos pel cul, que més val no despertar a les princeses quan dormen i a les que no són princeses tampoc,  que escriure sense títol és com fer l'amor sense una dona, és a dir, una palla i, sobretot, que clavar una paragrafada plena d'adjectius d'aquells que surten al Pompeu Fabra, és una falta de consideració al lector si amb quatre paraules d'estar per casa ens deixes clavats al sofà i mirant a l'aire com després d'una bona ejaculada. 
 
Però no tot han estat flors i violes a la nostra relació, no, també hi va haver un moment de crispació. En Robin Hood va ser el problema, si, en Robin Hood i la meva dèria d'aleshores de bombardejar els premis literaris d'arreu per guanyar-me les garrofes i començar a fer camí i, entre ells, el meu propi Robin Hood que robava els pobres, que tant s'assemblava al teu, que vaig començar a córrer menjador amunt, menjador avall, crispat i dels nervis, sacsejant el llibre ben alt com si beneís la palma  cridant com un posés la paraula plagi amb la mateixa força de quan el Barça marca un gol. Més calmat vaig investigar qui havia al jurat del premi que havia intentat assaltar el meu Robin Hood i en no trobar-t'hi ho vaig deixar amb allò del són coses que passen, coses dels genis, ja se sap, de tu, i de jo.
 

Quim, els que admirem la teva obra, els que et considerem un crack en l’art de la creació, la seducció, la ironia, la subtilesa, l’enginy... Els que et considerem el gran monstre de les lletres catalanes, els que et considerem no a l’alçada sinó un esgraó per sobre dels grans mestres del relat curt com Bontempelli, Poe, Kafka o Zweig, no en tenim prou amb els teus articles diaris a La Vanguardia ni sentint-te per la ràdio; et volem llegir, Quim, que ja sé com costa fer bullir l’olla, que ja sé que haver de pensar i redactar un article al dia és una llosa que fatiga i corromp les neurones (tu rai, que en tens), que ja sé que el que et demanaré a continuació és egoisme en estat pur, però no ens deixis per ells, va, no permetis que et segrestin, dedica’ns un temps i regala’ns un nou recull de contes, va, ni que sigui primet, seixanta o setanta paginetes de times new roman del 12, va, deixa que xerrin els altres per la ràdio i que treguin el seu llibre per Sant Jordi,  i tu, mentrestant, tu rega amb bona literatura les nostres llibreries que falta fa, va, que total són quatre dies i quan tot acabi ni uff, podrà dir ell.      

 

dijous, 23 d’abril de 2015

Ressenya de: El darrer conte de Les mil i una nits


Títol: El darrer conte de Les mil i una nits
Autor: Santi Baró
Il·lustrador: Mercè López
Edició: Baula, 2015
Pàgines: 130
Edat: De 9 a 12 anys
ISBN: 9788447929054
Nota: ♥♥♥♥

Un relat entranyable sobre la força de l’amistat i el despertar del primer amor, tot plegat en un frenesí d’acció que mantindrà als lectors enganxats a les seves pàgines.

Canseixanta d’Amunt és un petit poble de muntanya on no hi passa mai res. Darrerament, però, tothom comenta l’arribada d’un metge àrab que s’ha instal·lat a la localitat amb la seva família. Un dia, sense saber d’on, apareix un llop que ataca els nens a l’escola i té atemorida tota la població. Els protagonistes es veuran involucrats en una història d’homes llop, desamor i contes i històries del passat que no van quedar mai tancades…

Santi Baró, que compta en el seu haver d’una important producció en literatura juvenil, ens ofereix un relat sensacional, unes pàgines farcides d’acció narrades amb un ritme trepidant, en les que els fets se succeeixen sense donar treva al lector. Hi ha diverses coses interessants a destacar, toca temes que fan que els nois i noies s’identifiquin amb la història, la força de l’amistat, el primer enamorament i el primer rebuig, la màgia exòtica de les mil i una nits o el plaer de compartir lectures amb la mare i al mateix temps, la necessitat d’amagar aquest plaer. Fins i tot, trobem una bibliotecària amb la que comparteixo somni! ;-)

A més de tot això, cal dir que les il·lustracions de Mercè López, destil·len una força increïble, un magnetisme que impregna les pàgines i acompanya a la perfecció la història. Una metàfora de l’efervescència dels sentiments en l’adolescència, una lectura absolutament recomanable!  

Sílvia Cantos

dimarts, 17 de març de 2015

NO AL SANT JORDI, PERÒ DE BON ROTLLO


 
Ja he comunicat a les editorials amb les que tinc novetats que aquest any no aniré a cap acte de signatures per Sant Jordi. Sant Jordi no és el meu dia, el de l’autor professionalitzat sense ressò mediàtica. Sant Jordi és pels autors consagrats gràcies a la seva trajectòria, pels que ho han aconseguit gràcies al contacte amb els grans mitjans de comunicació i pels escriptors puntuals que aprofiten la seva fama per treure i vendre el seu llibre de torn. Sant Jordi, encara menys és pels autors que, com jo, ens hem fet un nom, sobretot, gràcies a la literatura infantil i juvenil.

 
He passat moltes diades clavant els colzes a les paradetes, davant de llargues cues provocades per les cares que surten per la televisió meditant i adonant-me’n que aquell espai no era meu.

 
He de reconèixer que els meus primers Sant Jordi hi anava amb deler, el fet de ser un més i amb cadira en una paradeta em feia sentir allò que sempre he volgut ser, un escriptor, un escriptor dels de debò. Ser el protagonista encara que fos en un espai tan reduït com invisible en una jornada que sempre l’havia viscut des de l’altre costat em cofava com un gall en zel.

 
Han estat molts Sant Jordi fent d’estàtua en diverses paradetes per tota la ciutat i ja en tinc prou. Sant Jordi és una festa que no em pertoca, és una diada comercial que els que escrivim a l’ombra i fora de l’empara dels mitjans no hi tenim lloc, el nostre espai és el despatx i el treball, la imaginació i la fantasia, la persistència i la perseverança que ens permet guanyar-nos la vida escrivint malgrat l’agressió que suposa l’intrusisme professional, aquest que tant premia una diada que és més d’ells que de nosaltres.   

 
Malgrat tot jo també celebraré i celebro el Sant Jordi, de fet ho faig cada vegada que visito un institut i m’envolten els meus lectors, els que m’omplen de preguntes i d’entusiasme, els que em donen forces per seguir, els que s’atreveixen a escriure’m després de llegir-se, emocionats, les meves obres, els que quan venen a la taula perquè els signi la novel·la et confessen amb un fil de veu que els ha encantat, els que (me’n trobo molts) em confessen que mai havien aconseguit acabar un llibre abans i et donen les gràcies, aquells ullets que et miren com si no fossis d’aquest món, els meus lectors que desitgen un record meu en forma de signatura no per haver-me vist per televisió o escoltat per la ràdio, sinó per haver-los enamorat amb les meves històries.

Ells són el meu Sant Jordi, un Sant Jordi diari que malgrat que la crisis i l’intrusisme professional,  posen en perill any rere any, defensaré mentres em quedi un alè de vida.