BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

diumenge, 8 de desembre de 2013

CORRO SOTA LA PLUJA





Ja he passat tota un setmana sense el destorb del facebook però me n’adono que no només era això. M’havia acostumat a escriure sol, allà a Coscó, i ara que les circumstàncies m’han tornat a casa sento que les parets m’empresonen i no em deixen respirar. Aïllar-se i complir els horaris que et demana el cos, viure amb la trama de la teva obra i sense altre companyia que la dels teus personatges resulta cabdal pel bon exercici de la creació. Tot això em regalava la soledat. Tot això era el que tenia Coscó, el meu raconet de La Noguera. Haver de tornar a treballar a casa, tot i que ho he fet durant anys, em trava i m’atura una vegada rere l’altre. Obligacions domèstiques, gent que entra, gent que surt, trucades... No, no tot era el facebook, són les parets que m’ofeguen, necessito estar sol per donar el millor de mi però, sobretot, si una cosa em mata és la pressió, la refutuda pressió dels diners, la necessitat de vendre una obra o guanyar un concurs per poder seguir la cursa, la maleïda necessitat dels diners, la mateixa que no em permet escriure al meu refugi de Coscó perquè escalfar una casa amb l’entorn sota zero no és dins les meves possibilitats, perquè haver de preparar-se el dinar amb anorac, guants i bufanda no és massa normal, perquè esbandir els plats amb aigua gelada i després no aconseguir moure els dits, gelats, no és cosa d’aquest segle ni que pugui suportar per l’edat. Els diners, la necessitat, que et salti el cor cada vegada que sona el telèfon esperant que sigui la teva salvació i, pel damunt de tot aquella veueta que et pregunta, que t’escanya i que no et deixa dormir, aquella veueta que vol saber que què penso fer si ni venc cap obra ni guanyo un concurs, és ella, la veueta, la que em tortura insistentment exigint-me una resposta que no sé, una resposta en la que no vull ni pensar, una resposta però que a finals de gener hauré d’enfrontar i mentrestant, quan intento escriure i encarar projectes nous, me n’adono que el problema no era el facebook, ni no gaudir de la soledat, el problema és dubtar si continuar escrivint a diari servirà per a res.   


2 comentaris:

  1. Mira de fer-te un favor a tu mateix i deixa de queixar-te de tot el que et passa en públic. Dones la imatge d'una persona molt més que pagada a sí mateixa i així només aconsegueixes avorrir a la gent. A ningú l'interessen les teves penes i els teus problemes, llevat de la gent que t'estima i t'envolta de ben a prop. El ser humà és egoista per naturalesa i no vol sentir i menys llegir les penes dels altres. Procura fer un blog més atractiu i que enganxi als teus seguidors, i probablement, en vindran de nous. Parla de les teves novel·les, de temes d'actualitat, problemes i successos en l'àmbit nacional o mundial, si vols. Però no t'encaparris a fer del teu blog un diari personal, no interessa a ningú. La teva història del Facebook, per exemple, que si era o no era això el que et permet escriure o no. Sincerament, qui vol llegir una cosa així?. Hi ha articles tres vegades més interessants i la gent els passa per alt, per mandra a llegir-los. Imagina aquestes històries que tu relates tan llargues i buides d'emoció per a qui sigui un mateix. Tu llegiries una cosa semblant d'algú altre? Què esperes llegir quan visites un blog? Dóna una ullada als blogs d'altres escriptors. Em sembla que ets dels pocs que es passa el dia mirant-se el melic. Busca històries emocionants i colpidores d'altres persones, o teves si en tens, però que el lector vegi un relat interessant; no com un escriptor que s'apaga per manca d'inspiració, es lamenta constantment. Pensa-hi, si us plau.

    ResponElimina
  2. Totalment en desacord amb el comentari anterior. Si una cosa valoro i m'agrada d'en Santi Baró és que des del primer dia que vaig ensopegar amb el seu blog vaig trobar que era un paio "de a pie", accessible, proper i molt molt sinzer, cosa que s'agraeix. Aquestes dificultats quotidianes ens són tan conegudes a tots i tan properes... Potser el qui ha escrit l'anterior comentari és algú ric, no va malalment de diners i per aquest motiu li sembla que no té interés. Però justament aquestes penalitats són les que el fan a ell mateix un personatge interessant.
    A més a més vull felicitar de tot cor la valentia d'algú que malviu, en uns temps tan materialistes, a canvi de treballar en la seva passió i que se sacrifica pel seu art.
    Et desitjo molta molta sort, que arribi la trucada i els diners i que puguis continuar amb la teva obra.
    I torna al face que és una manera de que et conegui gent i promocionar-te!

    ResponElimina