FESTIVAL MAC

El passat divendres dia 29 de novembre, a la nit, es va celebrar la cinquena mostra anual de curts MAC, a El casal d’Olesa, gràcies a la perseverança i la passió pel cinema del seu organitzador, Wiman, que perdent-hi hores i més hores, d’aquelles que no es paguen amb calés i sense por a fer el més espantós dels ridículs exhibint la seva hortera corbata vermella un cop més, i en van cinc, ha aconseguit portar aquesta mostra a Olesa convertint-la en alguna cosa més que una oportunitat pels filmaníacs locals. Ha aconseguit convertir-la en un autèntic esdeveniment internacional amb mostra dels millors curts produïts arreu del planeta. D’aquesta manera, feta una selecció de 23 curts, set d’ells de producció locals o “fets a casa” com resa el catàleg, vaig estrenar-me, barrejat i amagat entre ells en aquest apassionant món del cinema, l’espineta que portava clavada i que mica en mica acabaré d’arrencar-me del tot. Però és clar, com fer-ne una lectura crítica d’un certamen en el que també hi participava jo? Doncs amb dos collons, no en queda altra, distància i honestedat.

D’entrada jo separaria la tria dels 23 en tres blocs. El bloc friky, el bloc comèdia i el bloc dramàtic.

Per no fer-me pesat, no parlaré un a un de tots els curts, si no d’aquells que per la meva opinió personal, o van ser els millors o van tenir alguna cosa especial per fer-ne esment.

En el bloc dels frikis, “Once upon a time in Jerusalem” dirigit per David Muñoz i Adrian Cardona, una sèrie de tràilers d’una altra producció de la marca “Fist of Jesus” un curt que va captivar al mateix Tarantino, una versió bèstia d’un Jesucrist escrivint els passatges del nou testament a la seva manera, amb una fotografia crua que ens transportava amb destresa a l’època del vell Jerusalem,  van despertar alguna cosa més que un somriure, una autèntica riallada pel contingut i pels diàlegs. Bé, per començar.

En el bloc comèdia, el curt anomenat “Pipas”, dirigida per Manuela Moreno i candidata al Goya, fa una paròdia de dues “xonis” de cap a peus parlant de les seves coses en una barreja d’humor i d’intel·ligència, la intel·ligència del seu creador, no pas dels personatges, que frega la perfecció en moments precisos de subtil oportunitat de detalls de direcció i guió.

En el bloc dramàtic, abans de parlar dels millors, vull fer esment d’una gran decepció. Santi Baró es presentava amb el seu primer curt i havent-lo llegit com l’he llegit, i coneixent-lo com el conec, m’esperava més d’ell i del seu “SMS”, sobretot sabent que l’autor havia comptat amb recursos sensacionals i que s’havia envoltat de professionals de la matèria. El resultat va ser una esplèndida demostració tècnica i de realització, excepte un lleu problema de so a la primera seqüència motivat per l’altaveu de la sala, però, en canvi, la història no hi va acompanyar, amb un inici prometedor, de suspens i discoteca, va anar caient a poc a poc, fins arribar a un final poc resolt i que gairebé ningú va entendre. L’argument no donava més de si i això, venint d’en Baró, a qui conec com si l’hagués parit, em va decebre i molt.

Seguint en el bloc dramàtic, toca parlar dels dos curts que més em van arribar i que encara ara m’acompanyen en el record.

Començaré amb “El Paraguas de colores” de Edu Cardoso, un film narrat en off, en anglès subtitulat, ens ensenya els moviments d’una dona en una freda nit d’hivern que amenaça canvi de temps i que crea un ambient expectant d’entrada que deixa l’espectador clavat en el seu seient, silent, sense atrevir-se pràcticament a respirar. Genial, o gairebé. De sobte, aquell canvi climàtic que es presagiava esdevé en tempesta. És el gir, és la sorpresa que ens col·loca amb una gran habilitat Cardoso i atrapa tots els cors dels que érem a la sala. Ja érem tots seus, a les seves ordres, fidels, però de cop i volta amb la mateixa celeritat que ens captiva obre la mà i ens deixa anar, incomprensiblement, sense ofici ni talent, com aquell futbolista que després de driblar a tota la defensa i porter no encerta en deixar la bola dins la porteria, amb la diferència que el davanter tot ho ha de resoldre en cosa d’un instant i, en canvi, Cardoso ha disposat de tota l’eternitat per posar la cirereta i haver-nos regalat un final a l’alçada de la trama.

I ja per acabar, com no, em reservo el més que merescut guanyador, un d’aquells que portaven el segell de “fet a casa” el “Explica’m alguna cosa de tu” dirigit pel organitzador de la mostra, en Wiman. Tracta d’una entrevista entre una reclusa (Sara Lagares) amb el responsable de la presó (Miquel Fernández). Els 9’25 minuts dels que disposa Wiman per mostrar-nos la història no ens desvetlla cap misteri, ni gir inesperat, ni cop amagat... ens desgrana senzillament una essència, la d’una dona maltractada que només plora per dins interpretada per Sara Lagares amb una excel·lència tal com per admetre que el curt és ella i que, sense ella, el curt no seria res. Però ho és, i esdevé genial, quan la Sara deixa la Sara a la sala de maquillatge i es transforma i es converteix en aquella dona agredida, maltractada i esgarrada, que només plora per dins provocant que l’espectador s’estremeixi damunt la seva butaca i que, com fa ella, deixi anar les primeres llàgrimes interiors seduïts per l’art d’una actriu que, després de veure-la, només puc dir, clamar millor, que algú la tregui de l’anonimat i mostri als espectadors aquesta perla que tenim amagada. “Explica’m alguna cosa de tu” és aquell curt que demostra que les coses petites a vegades són les més grans, és un curt que qualsevol amant del cinema no pot deixar de veure, ni que sigui un sol cop.    

Adjunto el curt "Pipes" perquè ni el guanyador ni "El Paraguas de colores" és a l'abast.