L’altre dia vaig
entrar a un bar disposat a prendre una cervesa ben gelada. L’establiment era
pulcre i elegant, el cambrer que s’eixugava les mans al davantal, rere la
barra, també. Em vaig dirigir cap a ell amb un somriure i ell, nerviosament, va
accelerar la tasca que l’entretenia per, tornant-me el somriure, adreçar-se a
mi:
- Aquest lloc pot ser
perillós, confia a entrar-hi? –em va deixar anar encara d’un tros lluny.
Jo vaig passar del
somriure a la rialla, sempre m’ha agradat la gent que està de bon humor i
decidida a gastar una broma als desconeguts. Però no vaig passar del gest,
sense paraules, i ell, ofès, hi va tornar:
- Entrar a aquest
lloc pot ser perillós, té confiança en aquest lloc?
Com que vaig
endevinar que si no li seguia el joc no pararia d’atabalar-me vaig respondre
decidit:
- Confiar és dir poc!
Llavors, vaig provar
a asseure’m davant d’ell. Però no em va deixar.
- Està completament
segur que vol seure en aquesta butaca? –em va deixar anar com si m’hi anés la
vida, així, sense deixar-me ni respirar.
Vaig mirar el seient
per si hi havia alguna cosa estranya, qui sap, si alguna criatura hi havia
abocat el gelat o la beguda, si no estava el respatller ben collat, si picava
coix... Davant el meu desconcert ell va avançar-me unes noves paraules:
- Ho dic perquè un
cop accepti ja no hi haurà marxa enrere.
No vaig entendre res,
vaig fer veure que ni l’havia sentit i de sobte vaig patir pressa per demanar i
marxar. Començava a fer-me por, aquell noi.
- Em pots posar una
canya, si us plau?
- Si es pren aquesta
cervesa no serà a temps a demanar una altra beguda, està completament segur que
vol continuar aquesta acció? Accepta o cancel·la?
Vaig quedar
bocabadat, però, tot i que em van entrar unes ganes tremendes de tocar retirada
i buscar un altre bar, no sé perquè, una mena de força misteriosa em va fer
quedar allí.
- Accepto! –vaig dir
amb ganes de fer-ne via i intentant mostrar-me ferm i convençut.
Però es veu que no en
vaig saber gaire ja que ell, gens impressionat pel que jo creia era “l’accepto”
més convincent de la història de la humanitat, no va moure ni una pestanya:
- Està completament
segur a demanar una canya de cervesa? –va insistir el cambrer com si res, sense
immutar-se, fort, confiat... Jo, he de confessar, no sabia què pretenia de mi,
aquell noi, es mantenia impassible
davant meu esperant una resposta que trobava ridícula haver de donar. Jo ja
havia decidit prendre una cervesa petés qui petés i aconseguir-la en aquell bar
havia esdevingut un repte. A tossut no em guanyaria pas el marrec aquell:
- Si, estic
completament segur!
El cambrer em va
mirar amb uns ulls penetrants, plens de ràbia, com si em sotgés l’ànima i,
mandrosament, va agafar un got curt i el va dur sota l’aixeta. Vençut. A mi, ho
he de confessar, la sensació de victòria em va envanir, vaig inflar el pit com
un gall estarrufat i vaig deixar que una irònica riallada pintés tot el meu
rostre. Ell, no em va ni mirar, derrotat es va disposar a bombar l’aixeta per
donar-li pressió. De sobte, però, una mena de xiulet agut es va escapar pel
conducte on hauria hagut de rajar la meva cervesa:
- Oh, ho sento, ha
ocorregut una fallada en el sistema, però no es preocupi, tenim a punt un
informe d’errors. Vol enviar-lo ara?
Et retorno el Bon any!!!!!!!!!! jajajaja....sabia jo que no estaries quiet. La propera vegada acostat a Cala Judith, tens la cervesa fins i tot pagada. ;)
ResponElimina