BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dissabte, 9 de maig de 2015

CARTA OBERTA A QUIM MONZÓ


 
T’escric des de la nostàlgia d’haver-me de rellegir mil vegades la teva obra literària com aquell que es mira, recitant els diàlegs, els capítols dels Simpsons a Antena 3.

Avui que la literatura catalana d’audiències no la genera l’obra sinó el nom i, sobretot, l’entorn d’aquest nom i la proximitat dels gran mitjans de comunicació, et trobem (sí, t’ho dic en plural), et trobem a faltar com si t’haguessin segrestat precisament aquests grans mitjans que catapulten els altres , com si tu recorreguessis el camí que fan ells però completament al revés; de la genialitat literària dels teus primers reculls de contes “Uf, va dir ell” i “Olivetti, moulinex, chaffoteaoux et Maury” a la tertúlia i les col·laboracions als grans mitjans.  

 
 
T'he llegit en els llocs més impensables i entremig de mil situacions. T'he llegit vora al riu reposant de jornades de pesca, t'he llegit en un cinema fent-me llum amb el mòbil fins que em van fotre fora, si, la peli era infumable, t'he llegit dins del cotxe fent cua intentant creuar el peatge de Comarruga, t'he llegit, mal m'està dir-ho, cagant, t'he llegit dins de missa un dia que m'hi van fer entrar, t'he llegit allà on he pogut perquè sempre has fet de bon anar, tu, discret i gens pesat, sempre has cabut dins d'una butxaca. Quim, amb tu he aprés coses meravelloses i instructives com que el fetge només serveix per donar-nos pel cul, que més val no despertar a les princeses quan dormen i a les que no són princeses tampoc,  que escriure sense títol és com fer l'amor sense una dona, és a dir, una palla i, sobretot, que clavar una paragrafada plena d'adjectius d'aquells que surten al Pompeu Fabra, és una falta de consideració al lector si amb quatre paraules d'estar per casa ens deixes clavats al sofà i mirant a l'aire com després d'una bona ejaculada. 
 
Però no tot han estat flors i violes a la nostra relació, no, també hi va haver un moment de crispació. En Robin Hood va ser el problema, si, en Robin Hood i la meva dèria d'aleshores de bombardejar els premis literaris d'arreu per guanyar-me les garrofes i començar a fer camí i, entre ells, el meu propi Robin Hood que robava els pobres, que tant s'assemblava al teu, que vaig començar a córrer menjador amunt, menjador avall, crispat i dels nervis, sacsejant el llibre ben alt com si beneís la palma  cridant com un posés la paraula plagi amb la mateixa força de quan el Barça marca un gol. Més calmat vaig investigar qui havia al jurat del premi que havia intentat assaltar el meu Robin Hood i en no trobar-t'hi ho vaig deixar amb allò del són coses que passen, coses dels genis, ja se sap, de tu, i de jo.
 

Quim, els que admirem la teva obra, els que et considerem un crack en l’art de la creació, la seducció, la ironia, la subtilesa, l’enginy... Els que et considerem el gran monstre de les lletres catalanes, els que et considerem no a l’alçada sinó un esgraó per sobre dels grans mestres del relat curt com Bontempelli, Poe, Kafka o Zweig, no en tenim prou amb els teus articles diaris a La Vanguardia ni sentint-te per la ràdio; et volem llegir, Quim, que ja sé com costa fer bullir l’olla, que ja sé que haver de pensar i redactar un article al dia és una llosa que fatiga i corromp les neurones (tu rai, que en tens), que ja sé que el que et demanaré a continuació és egoisme en estat pur, però no ens deixis per ells, va, no permetis que et segrestin, dedica’ns un temps i regala’ns un nou recull de contes, va, ni que sigui primet, seixanta o setanta paginetes de times new roman del 12, va, deixa que xerrin els altres per la ràdio i que treguin el seu llibre per Sant Jordi,  i tu, mentrestant, tu rega amb bona literatura les nostres llibreries que falta fa, va, que total són quatre dies i quan tot acabi ni uff, podrà dir ell.      

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada