NO AL SANT JORDI, PERÒ DE BON ROTLLO

 

Ja he comunicat a les editorials amb les que tinc novetats que aquest any no aniré a cap acte de signatures per Sant Jordi. Sant Jordi no és el meu dia, el de l’autor professionalitzat sense ressò mediàtica. Sant Jordi és pels autors consagrats gràcies a la seva trajectòria, pels que ho han aconseguit gràcies al contacte amb els grans mitjans de comunicació i pels escriptors puntuals que aprofiten la seva fama per treure i vendre el seu llibre de torn. Sant Jordi, encara menys és pels autors que, com jo, ens hem fet un nom, sobretot, gràcies a la literatura infantil i juvenil.

 

He passat moltes diades clavant els colzes a les paradetes, davant de llargues cues provocades per les cares que surten per la televisió meditant i adonant-me’n que aquell espai no era meu.

 

He de reconèixer que els meus primers Sant Jordi hi anava amb deler, el fet de ser un més i amb cadira en una paradeta em feia sentir allò que sempre he volgut ser, un escriptor, un escriptor dels de debò. Ser el protagonista encara que fos en un espai tan reduït com invisible en una jornada que sempre l’havia viscut des de l’altre costat em cofava com un gall en zel.

 

Han estat molts Sant Jordi fent d’estàtua en diverses paradetes per tota la ciutat i ja en tinc prou. Sant Jordi és una festa que no em pertoca, és una diada comercial que els que escrivim a l’ombra i fora de l’empara dels mitjans no hi tenim lloc, el nostre espai és el despatx i el treball, la imaginació i la fantasia, la persistència i la perseverança que ens permet guanyar-nos la vida escrivint malgrat l’agressió que suposa l’intrusisme professional, aquest que tant premia una diada que és més d’ells que de nosaltres.   

 

Malgrat tot jo també celebraré i celebro el Sant Jordi, de fet ho faig cada vegada que visito un institut i m’envolten els meus lectors, els que m’omplen de preguntes i d’entusiasme, els que em donen forces per seguir, els que s’atreveixen a escriure’m després de llegir-se, emocionats, les meves obres, els que quan venen a la taula perquè els signi la novel·la et confessen amb un fil de veu que els ha encantat, els que (me’n trobo molts) em confessen que mai havien aconseguit acabar un llibre abans i et donen les gràcies, aquells ullets que et miren com si no fossis d’aquest món, els meus lectors que desitgen un record meu en forma de signatura no per haver-me vist per televisió o escoltat per la ràdio, sinó per haver-los enamorat amb les meves històries.

Ells són el meu Sant Jordi, un Sant Jordi diari que malgrat que la crisis i l’intrusisme professional,  posen en perill any rere any, defensaré mentres em quedi un alè de vida.