UN MUSICAL DE MATRÍCULA D’HONOR

  

Sovint tendim a generalitzar amb el jovent d’avui en dia, de manera frívola, acusant-los de manca de compromís, manca d’interès i manca de responsabilitat. Bé, no sempre són acusacions fetes a la babalà, més aviat és tot el contrari però com passa amb tot, aquí també hi ha excepcions. Una d’aquestes excepcions la vaig poder viure el passat dissabte a El Casal d’Olesa davant la representació de “Juntes”, un musical.

Que què tenia d’especial susdit espectacle? D’entrada, que es tractava del treball de recerca de dos alumnes del batxillerat artístic d’arts escèniques de l’institut El Castell d’Esparreguera: La Maria Borràs i en Roger Forn.

Que hem de fer treball de recerca? Es deurien dir. Doncs va, perquè no un musical per estrenar-lo en públic? Pim-pam, com qui fa crispetes. Chapeau!

Roger Forn i Maria Borràs, aquests joves que es troben entre els disset i els divuit anys, han escrit i composat el text, les lletres i les melodies de les cançons ( a excepció de les d’èxit, com el Girl on Fire de la Alicia Keys, evidentment). Però la resta; la posada en escena, la direcció, la producció, tot, absolutament tot, és cosa d’ells. Amb un resultat més que decent, brillant, si ens atenim a l’embalum del projecte que així, d’entrada, hom podria titllar d’ambiciós i prepotent.

I així, portant a passejar els perjudicis, em vaig apropar a El Casal convençut d’anar a veure una cosa semblant a un festival de final de curs. Vet aquí, doncs, la meva sorpresa i admiració quan d’entrada em trobo amb un grup de joves, tres, tocant en viu. Música en directe, tu, com El Liceu. Alex Guzman a la guitarra, Soren Alcaraz a la bateria, i Enric Fernandez al baix. I si be el principi, davant les primeres escenes de presentació de les quatre protagonistes: la Maria Borràs, la Laia Gotsens, la Paula Perez i la Mireia Baró, la interpretació, molt fluixa, em va tornar a apropar al festival de final de curs, amb errades tècniques incloses, (un micròfon apagat), van les noies i es posen a cantar i un es queda clavat a la cadira, de pedra, sense entendre res i la pell de gallina.

D’on surten aquestes veus? Qui caram són aquestes noies? I llavors ho entens, ho entens tot, entens l’ambició i la prepotència d’en Roger per convertir el seu TR en una obra d’art. Entens la seva intel·ligència, entens que coneix a la Maria, i a la Laia, i la Paula, entens que coneix sobradament amb qui se les gasta i el que poden donar de si les seves veus, entens el seu deliri ambiciós, la seva aposta intel·ligent, i entens el perquè de la seva proposta musical que de cap de les maneres pot fracassar.

“Juntes”, és el nom d’un grup de quatre noies que es forma en un campus d’estiu musical, les tres cantants abans anomenades i la Mireia Baró,  que estudia per actriu però que no havia cantant mai en públic i que, davant el resultat, podem dir que en Roger també va encertar.

“Juntes”, és una mena de talent show, on les noies han de fer créixer a través d’una sèrie de proves el seu talent dalt d’un escenari, amb un rere fons on Roger, l’autor del text, s’endinsa en altres camps com l’amistat i la mort amb un resultat colpidor. La sala es va omplir de llàgrimes davant el número final, llàgrimes intenses, emotives, aquelles que només arriben quan els creadors saben conjugar a la perfecció totes les tecles que toquen.

En definitiva, un somriure d’orella a orella en poder presenciar què és capaç de fer aquest jovent quan s’arremanga i es posa a fer feina.

Ignoro com avaluaran els mestres aquest treball, però jo, des del meu modest racó a la xarxa, no puc més que donar-los una matrícula d’honor.