DELTA DE L’EBRE

 

El Delta de l’Ebre sempre m’ha provocat una mena d’atracció platònica, com un amor. Records tan llunyans que es mostren difosos de quan el meu pare hi anava a caçar ànecs i de tant en tant m’hi portava. Recordo ser envoltat d’aigua enmig de camps d’arròs que feien una olor agradable i especial, estranya, una olor que quan la torno a sentir, encara ara, em posa la pell de gallina i em fa estremir sense remei. Recordo els ànecs i la multitud d’aus diverses que ens sobrevolaven, les fredelugues, els bernats, les patxeres, les fotxes, els flamencs, els xorrits... Recordo les barraques on el guarda ens feia el ranxo, els guisats d’anguila, de fotxa, de gallineta, els arrossos...  

 

La terra que he trepitjat al llarg dels 48 anys que porto de vida sempre ha fet baixada cap el sud: l’Ametlla, l’Ampolla, El Poblenou o Villafranco com preferiu, el Fangar, els Alfacs, el Trabucador o Els Eucaliptus, és per això que ara que per fi la trepitjo com a segona llar miro enrere però tampoc tant,  quan ens estiràvem al trabucador en ple mes d’agost i no veies a cap ànima i la comparo amb l’ara on fins i tot et venen un pollastre a l’ast, on la porqueria acumulada pels turistes de cap de setmana a la platja deixa un rastre evident que la convivència entre gent mal educada és una quimera impossible d’assolir, on veus més veles de surf katetistes que flamencs sobrevolant la badia dels Alfacs, més pescadors de canya plantada i caravanes acampades que mariscadors de la terra a la recerca del grúmols i canyuts, i no puc deixar de sentir una fina espasa que se’m clava, i em fibla, i em mata.

 

El meu estudi ambulant d’escriptor ha anat recorrent diverses zones per diversos motius i diverses circumstanciés al llarg dels anys: la Segarra, la Noguera, els Pirineus i ara que per fi aconsegueixo ser a l’essència que mamo des de petit, ara que per fi atrapo el meu amor platònic on poder seguir fent créixer la meva obra, la trobo adulterada i sota amenaça de barreres que em fan rebel·lar contra l’absurditat que ho ha provocat. I és que ha estat això, una campanya absurda promoguda únicament per interessos econòmics, un intentar vendre el Delta des de tots els mitjans, televisions, premsa, radio, campanyes i més campanyes per mostrar un indret que era bell precisament perquè els que el compartíem hi cercàvem, i hi trobàvem, un paradís salvatge, solitari i natural. Una campanya que ha estat tan d’èxit que ara, segurament i segons he sentit a dir a veus qualificades, el departament de medi ambient posarà barreres per frenar el pas, és a dir, un cop han aconseguit que el turisme paxangero de platja de Comarruga o de Salou vagi amb les seves ombrel·les, equips de música, i flotadors, uns quants, bastants, quilòmetres més a baix ara ens cridaran l’alto als uns i els altres i haurem d’esperar torn.

 

Malgrat tot, però, l’encant és fort i vigorós i resisteix, resisteix sobretot per la gent de la terra, el seu caràcter xerrador, la seva manera de ser, la força amb la que defensen els seus costums i drets, resisteix per un toc de gràcia natural que hi va fer desembocar el gran riu Ebre, resisteix perquè les aus de mig Europa ens segueixen visitant, perquè la seva fauna marina és encara variada i abundant, de fet, més variada i abundant que mai, perquè la consciència dels que sí estimem la terra i no ens mouen les modes ni els anuncis de televisió, ho sabem respectar i deixem herència a tots els que ens envolten d’aquest respecte a la natura que és elemental. L’encant, deia, és fort i resisteix, i el trobes, aquest encant, també, en el sabor i en els aromes d’una gastronomia sense igual, els arrossos, les anguiles, les granotes, els ostrons, els musclos, les ortigues, les moixarres, els llobarros, els ànecs... Restaurants tan llegendaris i famosos com la Caseta de Fusta de l’amic Lluís on fer un tastet de tot el bo de la terra és com pujar del dret al cel, o d’altres apareguts de nou com Lo patí de l’Agustí, a Poblenou, on probablement serveixen la paella més bona del món on tot el personal és de la terra i tocat d’aquesta gràcia, com la de la Carla que ens va atendre a nosaltres, tocada i impregnada de cap a peus per aquesta simpatia i rauxa que fa que les terres del Delta siguin com la nostra pròpia Gàl·lia, el recurs i rebost patriota per fer fora les colonitzacions.

 

I ja per acabar, i com que m’adono que aquesta blocada encara pot provocar més visites al meu paradís, aquest missatge i el record del seu contingut es destruirà en... Tres, dos, un... Zero!