BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dilluns, 4 d’agost del 2014

AQUEST ESTIU TORNARÀ A CREMAR MONTSERRAT


 
Abans de res: imprescindible, crucial, vital i més que necessari, deixar ben clar que no vaig a defensar a la família Pujol, ni a intentar justificar res, ni l’evasió de diners a un paradís fiscal ni el seu corresponent frau a hisenda, ni sobre la procedència de la fortuna dels Pujol, ni sobre el suposat abús del càrrec per enriquir-se deshonestament. No, no ho defenso! No ho justifico! No cerco cap però a través de les paraules que tot seguit us trobareu, és una altra cosa de la que us vull parlar, una cosa que, ara per ara és pel damunt de tota la resta, transcendental i vital. Us vull parlar del per què, i del com, precisament ara es destapa aquest afer que, molts, equivocadament, heu atribuït a l’amnistia fiscal.

 
El procés sobiraniste que ha encetat el nostre país ha sorprès al govern espanyol per la fermesa en les formes i contingut que ha agafat. No s’ho esperaven. Ens comparaven més aviat amb l’ independentisme basc que té aquell punt més folklòric que no pas d’estratègia per consumar-lo, allò d’anar pel carrer amb l’ikurriña cridant gora euskadi askatuta que mola i és divertit i poca cosa més. Però no, s’han trobat que aquí no som bascos, que nosaltres tenim una manera de fer i de procedir diferent, i que quan ens sentim enganyats, estafats i a sobre ens toquen l’idioma no ens acontentem en cridar independència el minut 17 amb 14 segons al Camp Nou. Si diem que volem la independència hi anem. I així ha estat que mica en mica i sense adonar-se’n s’han trobat que des d’allò de la recollida de signatures que va engegar el PP al 2010 per portar l’estatut de Catalunya al TC, fins ara, al Parlament de Catalunya són majoria els que volen sortir d’Espanya i, entremig, s’han trobat també, que precisament CIU s’ha posat a tirar del carro.

 
Les alertes s’han encès al govern espanyol i ja no per lluitar per la unitat territorial, ni tan sols per evitar el greu problema econòmic que els generaria deixar de rebre els impostos catalans, no, sobretot i bàsicament per qüestió d’orgull, per no haver de passar per la humiliació de perdre aquesta batalla. És per això que ens han declarat la guerra. Cent anys enrere ens haurien bombardejat. Ara, tot i que segur que més d’un se’n mor de ganes, no ho poden fer dins del context d’una Europa moderna i democràtica, i com que no ho poden fer usen una nova artilleria, una artilleria tan antiga com allò de minar la moral dels combatents.
El pujolisme és, o era, sant i senya català, una mena d’estendard on s’ha emmirallat les darreres generacions del catalanisme, el fundador d’aquell partit, Convergència, que a Madrid sempre els garantia la pau, el mateix que ara els declara la guerra. Espanya, a més, com a nació amb estat, té contactes a tot nivell i per tot el món i servei d’intel·ligència, no ho oblidem, i estirar de la manta, moure fils, cercar merda i trobar-la només era qüestió de paciència i de temps. La resta, l’autodestrucció, que ens ho deixin a nosaltres que en som experts. Això és cosa de la política més autonomista, la que això de la independència els hi ve gros ara que li posen a la boca el caramel que tant esperaven: desacreditar el partit que a les urnes ha estat invencible i matar el seu líder més carismàtic, Jordi Pujol. Això i només això, és el que pot matar el procés, la guerra entre partits, la ràbia fins ara continguda que molts sentien cap el pujolisme i donar més importància, que la té i molta, a la roba bruta de Jordi Pujol que no pas a adonar-se’n de qui l’ha ventilada i per què. Si la societat catalana vol lluitar realment per la seva llibertat nacional hauria de dir un “ara no toca” i anar, en bloc, a denunciar la guerra freda iniciada des del govern del PP i combatre-la. Cosa que, resta a la vista, ni és ni serà així.

 
Un autèntic chapeau al govern d’Espanya, un torpede a la línia de flotació. Ara només queda acabar d’ensorrar el Barça, seure a Messi a la banqueta dels acusats, que el Madrid passegi la seva glòria eterna per Europa i esperar, assegudets amb un bon Rioja a la mà, a que tot això faci efecte i es quedi amb una manifestació a l’any i el càntic al Camp Nou del minut 17 amb 14 segons. D’això se n’hi diu negociar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada