BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dijous, 19 de juny de 2014

EL DESTÍ QUE TANT ESTIMO





He de reconèixer que viure de l’art comporta trobar-se sempre a frec de l’esquizofrènia, un pas de funàmbul entre l’eufòria i la depressió. He de reconèixer, també, que m’havia instal·lat en un estat tal de decepció constant, ràbia i frustració que creia que ja no tornaria a habitar mai més el costat dolç de l’ofici. De fet, em trobava en un forat tan profund com per decidir tornar als orígens, escriure de tant en tant per pur plaer i enterrar el somni, reconeixent-lo com a platònic, de viure de l’art.

Em trobava en aquesta pensada i amb plans i projectes per posar-los en marxa. Havia tocat fons, sense ni cinc de calaix i un munt d’obligacions per afrontar quan va arribar, després de no sé quantes nits sense dormir, la decisió. Aquesta, la decisió, em va portar a terres del Delta de l’Ebre on sempre hi he tingut una connexió especial, per tal d’intentar emprendre un negoci que em mantingués prop de l’aigua i dels estels. Guiar sortides de pesca, la meva altra gran passió, a turistes anglesos gràcies a la meva antiga vinculació amb una empresa del sector. I així ho vaig fer, me n’hi vaig anar, vaig refrescar els contactes, vaig renegociar-ne de nous, amb xàrters de pesca, amb allotjaments, amb botigues, amb restaurants, amb guies; vaig buscar-me un apartament on poder-m’hi instal·lar, vaig enredar a la meva amiga Ronda Bröc perquè em donés un cop de mà en la promoció i imatge i... Voilà, tot en marxa, etapa nova, somnis esfumats i uns de nous i benvinguts que arribaven.

Tot estava lligat i ben lligat excepte una cosa amb la qual jo no hi havia comptat; que el destí sempre té cartes amagades, que juga amb tu, que et posa a prova i que, sobretot, quan t’equivoques et dóna un cop de mà... Una trucada inesperada, dues novel·les venudes de cop, una traducció que feia anys que esperava i una empenta, sobretot l’empenta, per tornar-me a seure a la butaca d’escriptor d’on, ara si, espero ja no tornar-me’n a aixecar mai més.    


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada