MISELE

 Qui no ha sentit a dir alguna vegada allò de: Aquella és una misele! Més o menys se’n coneix el significat, o sia, dona que d’una manera o bé d’una altre ha aconseguit alliberar-se del seu marit. Erròniament usem el mot quan una dama s’acaba de divorciar, i no, no és ben bé això, i per fer-ho més entenedor explicaré a continuació l’origen del mot. La mare de totes les miseles o dones alliberades, prové d’una francesa de nom Michele, la castellanització va convertir-la primer en mi-che-le, fins  derivar per coses de la transformació lingüística en la misele actual.

La Michele era una senyora casada i amb tres fills, i es dedicava a les tasques domèstiques, les seves i la dels altres, o sia, feia neteja per les cases. El seu marit, que era Espanyol exiliat de quan la guerra, treballava en la construcció, feia de paleta a fora, i a casa, ni brot. El tal Mariano, que així es deia l’home, s’escarxofava al sofà i no s’hi aixecava fins que el cridaven que el sopar estava a taula. La mecànica diària sempre era la mateixa, menjava d’una esgarrapada i tornava prest a ocupar aquell forat tant seu de davant el televisor, un forat que havia esdevingut un sot amb la forma del seu cul. Entretant, la Michele, donava el sopar a la canalla, els dutxava, desparava taula, netejava els plats, i si li quedava temps i forces posava una rentadora. La Michele, era una dona dòcil i sotmesa, que s’empassava aquella injustícia sense ni badar boca, ja que allò era tot el que la vida l’hi havia mostrat.

Una tarda que ell va arribar més d’hora que de costum, i ella tenia els nervis més tensos que mai, va motivar l’esdevenidor dels fets. La Michele acabava de fregar quan el Mariano va entrar i xip xap, per sobre el terra moll. Ella, es va encendre com el tal Mariano no havia vist mai abans, va xisclar, va plorar, i finalment s’estirà damunt el sofà colpejant-lo amb totes les seves forces. El Mariano, tot gratant-se el clatell li digué: Dona, tampoc n’hi ha per tant! Per a continuació marcar-se un detall que per original i inversemblant estroncà l’estat d’irritació de la Michele. El Mariano li digué: - Va noia, avui anirem a sopar a fora.

La Michele va triar un local d’aquells que fan sopar espectacle, es va dir, per un dia que la fa, li faré fer grossa,... Quan anaven pels postres un il·lusionista va demanar un candidat que es deixés hipnotitzar, i el tal Mariano orgullós de la nissaga d’homes durs conreats en terres castellanes es va alçar d’un rampell. L’il·lusionista el va fer asseure en una cadira, i li va clavar quatre preguntes banals entretant el tenia entretingut mirant-se un rellotge de butxaca que feia ballar entre els seus dits... Li va preguntar, com et dius, ell, Mariano, ets home o dona, ell rient, que home, després li digué, tens son? I ell que una miqueta. Per acabar, vols tancar els ulls? En Mariano digué que si, i tot de sobte el cap li va quedar penjat cap avall.  L’il·lusionista, acte seguit, proclamà amb veu misteriosa: Ets una dona i com a tal actuaràs quan et despertis!!! Plis, plas, va picar de mans, i en Mariano, espantat, es quedà mirant cap a les taules... Qui ets? Li va preguntar l’il·lusionista, ell amb un femení i dolç to de veu li respongué: La Marianeta, sóc la Marianeta... La gent que sopava va esclatar  burleta i va picar de mans. De cop i volta, l’il·lusionista va emetre un crit de dolor, va fer quatre passes enrere, digué: Deu meu!!! Aplegà les mans damunt del seu pit i va caure mor a terra. La gent continuava divertida pensant-se que allò era part de l’espectacle... Entretant, la Marianeta pregava entre sanglots i xiscles que algú anés a ajudar a aquell home, aconseguint que el públic encara s’ho passés més bé fins que van advertir per les corredisses del personal que allò esdevenia fora de guió. L’il·lusionista havia mort.

L’encarregat del local es va adreçar llavors a la Michele, li digué que no es preocupés pel seu marit, que coneixien altres il·lusionistes que el farien tornar al seu estat. La Michele, amb una gran amabilitat li va dir que no es preocupés que ja se’n sortirien, l’encarregat volia insistir però la Michelle no li va donar temps, va agafar el seu marit per l’espatlla i tot empenyent-lo cap a la sortida li digué: Au, Marianeta, anem, que encara has de fregar els plats!