BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dissabte, 10 de maig de 2014

LA MAROLA.


Des de la setmana passada vaig decidir compartir amb vosaltres una colla de contes vells que vaig trobar pel disc dur. Me n'he adonat que la proposta us ha agradat, he batut record de visites al bloc amb una mitjana de 50 diàries quan normalment no passaven de 10. Això m'ha animat a continuar, repetint el que vaig dir, que cal tenir en compte que formen part de la meva formació, del meu aprenentatge i no en podeu demanar massa cosa més.
Us deixo, doncs, amb La Marola, aquest, a més, és dels primers, primeríssims que vaig escriure, calculo que deuria ser del 92.

 

 

No sabia on anar, només que a casa no aguantava ni un minut més. La calor enganxosa m'havia tret les ganes de dormir. No corria ni una guspira d'aire i l'ambient acumulat després d'una jornada xafogosa feia recomanable l'evasió. Només va caldre traspassar el llindar per adonar-me'n que l'infern estava dins, a casa. Al carrer fresquejava amb la força d'una matinada encara llunyana. Volia passejar, i sense rumb fix vaig optar per agafar la carretera i apartar-me del poble. La nit era clara i estelada, i només de tant en tant una rapaç nocturna em trencava l'esguard de tranquil·litat sobresaltant-me. És admirable la dependència a l'asfalt que han adquirit aquestes bestioles, guanyant-se la vida amb ratetes, sargantanes, i altres desafortunats animalons  atropellats. I clar, qualsevol volateja esmaperduda per aquests móns de Déu quan et porten el menjar a taula.

De sobte, uns fars potents d'un vehicle que circulava força veloç em van enlluernar. Vaig optar per fer-me a un costat deixant el pas franc per si de cas... El cotxe va anar minvant la velocitat fins ser a la meva vora, s'aturà, i va baixar la finestra una jove que era un encant.

- On vas a aquestes hores, Ramon?

M'hi vaig fixar bé, doncs ben cert era que no havia reconegut aquella preciositat...

- Que no em coneixes?

Per la veu semblava que si, i semblava que no, per la mirada potser, i quan vaig abocar la cara per damunt la finestra i vaig clissar les cames que anaven a parar una damunt el pedal de l'embragatge, i l'altra sobre l'accelerador, definitivament no recordava a cap coneguda, ni amiga, amb aquell cuixam capaç d'esverar com m'acabava d'esverar...

- Des de fa uns minuts em dic Marola... Tu em recordaràs per Vicenç, el de cal Punxaburxes...

Vaig endevinar certa premeditació mofeta i no me'n vaig estar de dir-ho.

- Apa! No em prenguis el pèl que vaig de bona fe, jo.

Llavors, tot de sobte, va canviar l'accent, i veure una nena que podria ser portada a qualsevol revista de modes amb una gruixuda veu de corsari aviciat al rom feia fredor, creieu-me...

- Calla, calla, per favor... - vaig fer tapant-me les orelles i amb un disgust que Déu-n’hi-do - Però què has fet, Vicenç? Què has fet?

Em va convidar a pujar i vam cercar un indret prou discret per oferir-me les explicacions pertinents. Explicacions que no vaig acabar de comprendre per què havia de rebre si el nostre tracte no havia passat mai del hola i adéu característic de la gent ben educada.

En Vicenç convertit en Marola va conduir per amagats camins de carro fins arribar arran d'un torrent que cantava i refrescava alhora.

- Però per l'amor a Déu, Vicenç, perquè ho has fet una cosa així?

Cal aclarir abans de prosseguir amb la narració, que en Vicenç no era pas un jovenet de pell fina que arreglant una mica per aquí i estirant una mica per enllà es podés dissimular la seva masculinitat. Res més lluny! En Vicenç era un home d'uns cinquanta anys, rabassut, i lleig - perquè negar-ho -.

- Però, Vicenç, no et feia pas de l’altra acera!

- Jo, de l’altra acera..? Treu home, treu! - tornava a parlar amb veu de Vicenç i allò em feia i produïa tanta angoixa que ho vaig haver de manifestar.

- Per l'amor de Déu, parla com la Marola, suavitza la veu que sinó em fas venir un no sé què.

Va entendrir el posat, es va allisar la faldilla amb gràcia femenina, i em va somriure.

- En tot cas m'he tornat lesbiana, Ramon. LES-BIA-NA, entesos?

- Però com ha anat, això?

- Per curiositat i xamba...

Va sacsejar la cabellera, rossa com l'espiga de blat a finals de maig, va flexionar els genolls, va creuar les cames, va riure...

-... He vist un anunci al diari: "canvis de sexe espaterrants", m'hi he atansat empès pel meu caràcter curiós, i aquí em tens, convertit en la dona dels meus somnis... i és que així que l'he vista exposada en un dels catàlegs que m'han mostrat ho he tingut clar... Portava aquest mateix vestit, aquest vestit de punt que tant s'arrapa, i que dibuixa les formes, i... et fa res que torni a ser el Vicenç? És que m'és molt més senzill explicar-ho...

Vaig pregar que un moment i em vaig girar d'esquenes per evitar de mirar-li als ulls... I és que de debò que era insuportable el contrast entre la seducció de la Marola i aquella veu esquerdada del Vicenç.

En Vicenç, versió veu gruixuda, va prosseguir:

- Quin polvo que té la tia! - he cridat -. La noia que em despatxava, sense dissimular una mirada ofensiva, va i em diu que no accepten curiosos i que fes el favor de fotre el camp. Però jo no podia marxar perquè m'havia enamorat d'aquella preciositat, la volia amb mi per sempre més, i quina millor manera que sent tot jo ella? I ho he explicat a la dependenta, que aquelles eren les meves intencions i que no veia perquè m'hi havien de posar cap pega.

- Però, i la dona, Vicenç?

- La deixo! Fujo amb la Marola, està decidit... La Pasqualeta no em podrà oferir mai tot el que m'ofereix la Marola...!

- Però, Vicenç, home! Que no te n'adones que has actuat a la babalà? Que no ho veus que millor pensada hagués estat fer-li fer l'operació a la Pasqualeta?

La Marola-Vicenç em va dedicar una llambregada amb aquells ulls que em feien somiar on confessava donar-me la raó.

- Vicenç! Per l'amor de Déu! I com et penses penetrar? - vaig rematar perquè sigui dit de pas mai m'ha agradat deixar la peça ferida.

- Em podré tocar, mirar-me al mirall, fins i tot puc usar consoladors...

- Fugim junts, Vicenç... Ja et penetraré jo!

- Ah, no! No penso pas compartir-la, ja t'ho estàs traient del cap!

- Vicenç, home! Que no veus que és la millor solució? Mai podràs posseir una dona sense un bon atribut!

- Coi, si! Ja posseiré prou jo, si la cigala la poses tu...

- Vicenç, ara ets dona i lamento informar-te que com a tal has d'actuar... Necessites un manso ben dotat, i mal m'està dir-ho...

- Ah, no! Mariconades, no... Ni parlar-ne!

La vaig agafar amb força entre els meus braços, la vaig  tombar de costat sobre meu, i prement amb ràbia la seva barbeta vaig obligar-la a mirar-me de dret als ulls.

- Ets una dona! Una dona!!! Posa-t’ho al cap!

 Ella es va comportar tremolosa, va fer el petarrell i li va sortir un gall quan va intentar enraonar amb veu de mascle per intimidar-me. Ho vaig aprofitar per riure i a ella-ell li va pujar el sanglot. Vaig creure adient consolar-la com un bon galant, per això me la vaig endur cap el pit tranquil·litzant-la amb dolces paraules, convencent-la, cosa que era ben cert, que anava amb bones intencions.

- No ploris, Marola, no volia fer-te sofrir, només pretenia que entenguessis que t'has convertit en dona i que per això mateix hauràs d'admetre certes limitacions. No cal dir que no havia pas previst una reacció violenta a aquell comentari meu tan masclista.

- Limitacions? LI-MI-TA-CI-ONS?

- Marola, no t'ho prenguis tant a la valenta...

Em va girar la cara d’un mastegot que quan volia picava amb la força d'un mascle!

- Quan et poses agressiva encara m'agrades més - no em sabia veure a mi mateix fent aquella mena de comentari a un tio rabassut de cinquanta anys.

- Millor serà que baixis... Ja tornaràs a peu...! No en vull saber res més de tu...! - aquelles noves paraules eren ben femenines i ajudaven a allunyar del meu pensament la imatge que retenia de com era ella abans, no cal retrocedir massa, aquell mateix matí.

- Parlem-ne, Marola... Ens necessitem...

- Jo no el necessito per res un home brut i violent...

- Ep! Que em dutxo cada mati, eh? No fotem!

La Marola es va entristir quan se'n va adonar que es feia referència a ella mateixa com era abans i m'ho va voler sincerar...

- Ara m'hauré de rentar cada dia, oi?

- Clar!

- I les dents?

- Per descomptat!

- I... No podré escopir al terra?

- Per favor!

- Ni seure al cafè a fer la timba?

- Hi has vist mai cap dona?

- Ni dir-los coses a les jovenetes que van cap el centre?

- Mare meva! Què pensarien de tu?

La Marola va cobrir-se el rostre amb les dues mans, i jo vaig aprofitar l'avinentesa per mirar de reüll aquelles cuixes perfectes que es mostraven gairebé des de la naixença i que com fos havia de fer meves...

- Mira, Vicenç... Ara et parlo d'home a home... Tu volies la Marola, però per tenir-la has hagut de cedir a coses genuïnament masculines, com la cigala... Mai més fruiràs com un home, per tant, crec que el que hauries de fer és intentar gaudir com a dona... Qui sap! Encara t'agradarà! A canvi estic disposat, clar està, dins de la nostra intimitat, a cedir a que et comportis com un home... Podràs escopir, anar brut, mirar el futbol... Tot el que desitgis... Et proposo matrimoni, Vicenç, i no accepto un no com a resposta...

- Però... I la teva dona?

- Tant se val, jo també fujo amb la Marola, decidit està!

- I em promets que farem el dominó? I anirem a Can Barça? I ens emborratxarem plegats? I no m'emprenyaràs si no em dutxo cada dia? I mirarem pel·lícules d’aquelles de sang i fetge? I parlarem de ties? I anirem de cacera? I a pescar? I a buscar bolets?

- Hi pots pujar de peus... Ara bé, quan toqui Marola, Marola amb ets i uts, eh?

- I... si em fas mal? Tingues en compte que serà la meva primera vegada...

- Ho anirem entrant a bocinets... Et fa el pes?

- Oh! I què passarà si em quedo prenyada?

- Tant perfectes són aquests canvis de sexe?

- Sembla ser que si...

- Doncs no t'amoïnis, Maroleta meva, ja prendrem mesures...

- Però a la llarga en tindrem, no, de canalla?

- Marola? Vicenç???

- No ho sé... Ha de ser bonic portar un ésser sang de la teva sang dins del ventre...

Vaig envoltar la Marola per l'espatlla i vaig apropar els seus llavis als meus...

- T'estimo - li vaig dir-. Després la vaig besar.

- Però, en tindrem, oi, de canalla? - va continuar ella.

En aquell precís instant vaig comprendre que les hormones femenines que devien haver subministrat al desaparegut Vicenç s'havien fet totpoderoses dins del seu organisme, que la femella havia vençut al mascle i que no em caldria aguantar la seva part més animal.

- Vicenç, escolta'm!

La Marola em va mirar amb ulls d'enamorada i respongué:

- Què et passa, Ramon? Per què em dius Vicenç? No hauràs pres cap cosa estranya, oi?

No vaig poder contenir la joia i és que l'havia guanyat al cent per cent, cent per cent dona, cent per cent Marola. Vam estirar el seient del cotxe i allà mateix ho vam celebrar. He de dir que primer em va fer un no sé què però a desgrat de la meva reticència vaig haver d’acabar d’admetre que els cirurgians havien fet una autèntica obra d’orfebreria. La feminitat que traspuava aquell cos havia esdevingut perfecte.

Quan vaig fer cap a casa, de puntetes, per recollir els meus estris personals i acomiadar-me mitjançant una nota escrita de la meva muller, em vaig trobar que en el seu lloc, un paperet em cridava l'atenció. Deia:

- Ho sento, Ramon, però no hi puc fer res, me n'he anat amb la Pasqualeta de cal Punxaburxa, espero que ho superaràs. S’ha sotmés a una operació de canvi de sexe i presenta una planta com tu no em podràs oferir mai. Petons.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada