BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dimecres, 16 d’abril de 2014

AVUI QUE FAS DISSET ANYS




Avui fa disset anys que vas arribar, però com sovint em passa amb la gent que juga un paper especial, tinc la sensació que ja hi eres, que la única cosa que vas fer el disset d’abril del noranta set va ser canviar de forma, i de color.

Recordo un moment màgic d’aquella nit quan ens vam quedar a soles. Era avançada la matinada i la teva mare dormia a l’habitació de l’hospital. Jo vaig pujar a veure’t, eres dalt, a la sala dels recent nascuts. Et mirava a través d’un cristall, des del passadís, quan una infermera se’n va adonar, em va dedicar un gest com preguntant-me: “és aquesta?” et va agafar en braços i et va portar amb mi. Llavors va passar aquesta cosa que et vull contar, pensaràs que és una ximpleria, però per a mi té un valor especial, gairebé vital. Et vaig allargar una mà per tocar-te la teva i tu em vas agafar un dit. Tota l’emoció que havia contingut fins aleshores es va desbordar de cop i va inundar els meus ulls. Em vas fer feliç per primera vegada amb aquell simple gest. Disset anys després no et canses de fer el mateix...

Ets especial, Mireia, ets alguna cosa més que la meva filla, és alguna cosa més que l’amor de pare, ets tu, és el teu encant, és el teu somriure, és la teva rialla, és la teva extrema bondat i manera de ser, la teva personalitat. Probablement també t’estimaria si no fossis així però seria un sentiment completament diferent...

Avui fas disset anys i veig com t’enlaires, com marxes, me n’adono que cada vegada més em tocarà mirar la teva obra des d’un altiplà i sentir-me’n orgullós des de la distància, lluny, des del meu nou paper, el del pare que t’ha de deixar anar... Hem fet moltes coses junts però hauria volgut fer-ne moltes més encara, he intentat egoistament mostrar-te els meus tresors sense adonar-me’n que tu en fabricaves d’altres, he intentat comprar-te per tenir-te més amb mi, més a prop, t’he volgut mostrar el meu mar, i els meus rius, i les meves muntanyes, i els meus llibres, sense adonar-me que tu no els necessitaves, que tu ets tu i que jo sóc jo... M’emporto però un valuós àlbum dels records d’aquests disset anys que has estat la meva nena, unes imatges gravades a la memòria que em posen un somriure quan el color negre m’ataca, unes imatges que van començar avui fa disset anys quan em vas agafar el dit i que n’han seguit moltes d’altres... Amb la Nit, amb la Sharon, amb la teva mare, al Noguera Pallaresa, pel Delta, per Biosca, compartint pel·lícules i series davant la tele, moments, rialles, Lovely Bones i Els Miserables, Londres, Berlín, l’Ametlla i l’Escala, aquella primera copa d’Europa junts, la del Belletti, la de Bàsquet contra el Olimpyakos, el Barça de Guardiola i aquell final de lliga al Camp Nou amb música de Coldplay, els premis literaris en els que m’has acompanyat, l’esclat de colors i aquell temps de cuina tan brutalment genial... Un àlbum de records que és el meu major tresor i que espero veure créixer encara que ja hagis alçat el vol...

Amb tot això vull dir-te que t’estimo però no perquè siguis la meva filla ja que si no ho fossis t’estimaria igual.
Per molts anys, princesa.  




1 comentari: