UNS PASTORETS DIFERENTS

 

Per Nadal no tot han estat torrons, neules, copes de cava, arbres decorats amb bombetes de colors, pessebres i caganers. Com cada any han aparegut uns estranys personatges que enlloc de peregrinar cap a Betlem, com els seus inspiradors, ho han fet en un llarg recorregut cap a les bambolines de teatres d’arreu. Mesos de caminar en pas ferm, de perdre hores de son, de treball i d’esforços seguint l’estela d’aquella altra estrella que llueix i guia als nostres pastorets moderns, la passió pel teatre.

 Olesa, terra d’actors i d’artistes nascuts com les guspires al voltant de les flames de La Passió, no ha estat menys i una temporada més ens ha ofert una versió molt especial dels seus Pastorets. El quartet directiu de l’obra: Sara Lagares, Albert Carrique, Dani Buson i Albert Grivé, conscients que s’ha de sorprendre al públic fidel a la tradició i innovar-se any rere any per no acabar donant-li sempre el mateix, ens atrapa i ens sorprèn, un cop més, tant sols fent girar unes voltes la clau de l’enginy.

 D’entrada, un cop la canalla esvalotada inquieta a les butaques es calma i calla, quan el pare deixa d’enviar el darrer WhatsApp i la mare acaba de saludar coneguts i torna al seu seient, una pantalla de cinema retolada com si n’anéssim a veure una del Xarlot, ens ofereix una presentació sui generis d’artistes, tramoia i actors amb molt bon nas, el de la meva filla, la Isabeló,  que aprofito per dir no és culpa de la genètica si no d’un mal enfoc, i ja agafant embranzida que per això m’ho he fet venir bé, puntualitzar que fer una ressenya d’una obra que em toca de tant a prop i que per nassos, (ja hi tornem a ser), enalteix l’amor de pare, costa tot allò que penja i que fa de mal dir i part de l’altra. Per això, deixant ben clar perquè tothom ho té de clar, tant els que dirigeixen,  com els que actuen, com els que fan d’espectadors, que parlem de teatre amateur, els tocs diferents, humorístics, que ens presenta la direcció, com la interacció de la tramoia en tot moment, amb l’escenificació d’un miracle en viu i directe, cinta aïllant i Pallarès Solsona en mà fent florir el bastó de Sant Josep, tramoistes amunt, tramoistes avall, saltironejant, ballant, pencant, arrossegant pesadíssims decorats, focus cap aquí, focus cap enllà i, el més important, propers al públic, seduint, posada en escena d’àngels tocats per alguna cosa més que la gràcia del cel a ritme de reggae de Bob Marley, i una acurada selecció mirant les dots interpretatives en els papers més importants, tot això, regala al fidel públic de Els Pastorets d’Olesa una obra més que tradicional, divertida, que ens farà passar l’estona i tirar els torrons avall, amb un somriure d’orella a orella perquè el teatre es viu gràcies a l’esforç, la constància i la passió d’encantadors éssers com aquests Pastorets que porten mesos envaint El Casal.

Molta merda per tots ells perquè de segur que de Lluquets, Rovellons o Isabelons en el futur en sortiran uns grans actors.