BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

diumenge, 29 de desembre de 2013

RECOMANACIONS



Des que vaig crear aquest bloc havia perdut el costum de fer unes ratlles sobre les novel·les, obres de teatre i pel·lícules. Ni llegia, ni anava al teatre, i l’únic cinema que consumia era el diari de la televisió. Darrerament, però, i gràcies a haver-me tret del facebook, han tornat els vell hàbits de llegir, he anat a una estrena de teatre i m’he tornat a apropar a un cinema, per la qual cosa puc recuperar l’hàbit de posar-hi cullerada des del meu bloc.

De totes maneres, me n’he cansat a fer de crític, desitjo donar-li una volta a les meves opinions sobre la creació dels altres i he decidit, a partir d’ara, publicar en el meu bloc només recomanacions, allò que m’hagi provocat sentiments positius, bon karma com diuen els “nous snobs”. Per això deixaré de banda la novel·la que acabo de tancar després de fer-ne una lectura en diagonal a partir de la meitat i que ni així he aconseguit acabar, i també deixaré de banda l’obra de teatre que vaig aplaudir rabiosament al final, precisament perquè era el final, de felicitat, felicitat de que s’acabés i de que em deixessin per fi marxar.

 
El Santi d’abans hauria escrit una ferotge crítica de la novel·la i de l’obra de teatre però com que no trobo respostes quan em pregunto que per què, tiro del dret i us recomano que cerqueu on podeu anar a veure “Blue jasmine”, la nova de Woody Allen. Els fidels al director de Manhattan, celebrareu que, curiosament, havent abandonat el seu periple europeu hagi tornat el millor Allen, el que dóna tota la força de la trama als seus personatges, com la ja mítica Mia Farrow a “Hanna y sus Hermanas” i “Días de radio”  o, més recentment, a la bella Scarlett Johansson a “Match Point”; per a mi la darrera gran pel·lícula del crack de Nova York, fins aquest “Blue Jasmine”, que carrega a les espatlles de Cate Blanchett la difícil tasca d’interpretar un personatge neuròtic i vanitós que navegarà, alhora, entre dos móns tant antagònics com les atmosferes creades en cada un d’ells per protagonistes genuïnament de marca Allen. Alec Baldwin en la cara de colors i  Sally Hawkins en la negra. Una tria d’actors perfecte perquè la perfomance cali entre els espectadors, els atrapi i els sedueixi.

 
Baldwin és el passat de la Blanchett; representa la riquesa, l’efervescència, i la elegància. La Hawkins, la seva germana, és el present i el futur; un present xaró, de subsistència, de caiguda lliure, un refugi que cerca la Blanchett un cop perdut el seu prestigi dins l’alta societat de Nova York, un batibull d’escenes i d’ambients que ens recorda aquell Allen d’abans d’agafar els estris de rodatge i començar el tour per Europa que, sincerament, creia no tornar a trobar mai.

 
No voldria anar-me’n sense fer una darrera menció a un d’aquelles actors, en aquest cas actriu, que sempre queden a les fosques, invisibles: els actors de doblatge, perquè és de llei reconèixer que l’Alba Solà interpreta a la Jasmine original amb tal destresa com per acceptar que almenys el cinquanta per cent de l’èxit en la versió doblada espanyola sigui d’ella i és que el to, els accents i els ritmes, són la clau que crea l’empatia imprescindible des del primer moment perquè l’espectador caigui en el parany de deixar-se endur per la fantasia del setè art. Per ella el meu darrer aplaudiment.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada