BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

diumenge, 24 de novembre de 2013

LES XURRADES DE LA VIDA


 missatge recuperat de l'atac informàtic del 22/11/13

L’altre dia, dissabte passat, vaig anar a Barcelona amb la meva dona a buscar a la meva filla. Fa teatre i a vegades anem a buscar-la quan plega per després anar a dinar plegats. Anem a fer “xorrades” diem entre nosaltres perquè allà a Gràcia, al carrer Gran de Gràcia, hi ha un menut restaurant “Can Xurrades”, que tenen el do de tractar amb la millor carn que es pot menjar a Barcelona enmig d’un tracte familiar, atès en persona pel seu propietari, en Rafa; segell d’aquells establiments especials. Però el dia va transcórrer entre més xorrades i el meravellós bou de Lleó a la llosa d’en Rafa va ser l’únic record positiu. Havent dinat ens vam separar per anar de botigues. Elles a mirar roba, jo a les botigues de pesca que la temporada ja ha començat.

Passades les cinc pujava per la Rambla de Catalunya, a veure si les trobava, quan a l’alçada del carrer Aragó, just quan arribava jo al pas de vianants sento una forta frenada, cops, terrabastall, fum, crits i confusió, molta confusió. Els xiscles de terror i de socors van creuar llambregant a banda i banda del carrer. Corredisses, entremig d’aquestes corredisses, jo. Ferits per totes bandes, una noia que acompanyava a una senyora gran amb un tall al front a seure a un banc, una dona que cridava com boja si no havia cap metge, tres o quatre homes amb el mòbil a les mans demanant ajuda... De cop i volta vaig veure una noia ajaguda al terra, amb texans i botes, només li veia els texans i les botes, era envoltada de gent que es preocupava pel seu estat. Una senyora deia: “que respiri, sobretot que respiri”. La meva filla portava texans, la meva filla té unes botes altes molt semblants a aquelles botes altes que no aconseguia recordar si se les havia posat. Vaig fer-me un forat per veure-li la cara, necessitava veure-li la cara, vaig clavar empentes fins ser al seu davant però el rostre era irreconeixible, tot tacat de sang, d’una sang roja i espessa que sortia amb la mateixa velocitat que aquella noia perdia la vida. Si hagués estat ella, la meva filla, no l’hauria pogut reconèixer pas. Vaig fer un pas enrere i vaig trucar-les, un, dos, tres cops... Silenci, res. Vaig tornar-me a envalentir a apropar-me a l’escena. Un home se’m va acostar meravellat per com deuria anar de ràpid el taxi per haver arrencat el semàfor, jo el vaig engegar a la merda amb un crit i amb un gest. Llavors vaig veure la samarreta d’aquella noia i vaig adonar-me que la meva filla no en té cap d’igual. Un parell de llàgrimes fins aleshores contingudes em van regalimar galtes avall, tot seguit, em vaig sentir encara pitjor, que aquella noia no era la meva però era una altra noia, amb pares, amics i germans, una noia que passejava per la Rambla de Catalunya per passar el dissabte a la tarda, potser anava amb amigues, potser sola, potser de compres, una noia amb tot un món per endavant que per aturar-se a esperar que el semàfor es posés en verd algú li va ensenyar el vermell per no deixar-la avançar ja més...  No en tinc ni idea què haurà passat, com estarà, vaig sentir per la radio que hi havia una persona en estat crític i no puc deixar de pensar que deu ser ella, segur.
Encara ara la veig, no puc treure-me-la del cap al mateix temps que el remordiment segueix escanyant-me per haver-me alegrat que fos precisament ella.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada