Sempre havia pensat que quan complís els 50 faria una gran festa amb els
amics, amb els amics de debò, els que han dibuixat el meu passat, els que
formen el present i amb els qui compto per atacar el futur. Avui em quedo a només
dos i ja no ho veig tan clar. L’estat anímic de les persones puja i baixa i ho
fa veure tot diferent. En el meu cas, trobar-se seduït pels personatges de la
teva pròpia obra també. Ara no hi són, aquests personatges, aquesta mena de
droga que als escriptors ens fa volar per damunt del cel. Tot això provoca un
calabruix espès dins meu que m’ensopeix i que m’ofega, el futur és incert i
massa en mans del destí, aquest maleït vehicle que tan difícil és de portar. Avui
faig 48 anys però bufar les espelmes no em provoca cap somriure si no més aviat
un calfred que em puja des de l’espinada. No tinc a ningú esperant a que el
desperti jaient damunt del blanc, com abans m’havien estat esperant la Gemma,
el Joel, el Pau, la Safia, la Nagar, la Illeana, l’Ona, el Sergi, l’Anna o
l’Extra, i fins que aquest nou ésser no creixi dintre meu fer anys i mirar la
franja del més enllà només em provoca una por tremenda i profunda.
No t'entossudeixis a conduir el destí. El destí és precisament qui ens condueix a nosaltres. Tenim xòfer, què més volem?. Relaxem-nos i deixem que faci la seva feina, deixem-nos portar. Intentar controlar les parades que farà no ens permet mirar el paisatge i gaudir-ne. Si pretenem prendre'n el control, si pretenem dominar-lo, el més probable és que topi amb un mur, que s'estavelli. Ell sempre anirà per davant nostre. És tenaç i molt alliçonador.
ResponEliminaEls consells gratuïts no sempre són benvinguts, ja ho sé; doncs no sempre són del nostre grat. Si més no, algunes vegades ens fan reflexionar.
El personatge que esperes, que desitges que aparegui per posar-lo damunt del blanc és dins teu. Trenca amb tot el que enfosqueix la teva vida. Estripa tot allò que et molesta. Comença de zero, si cal. Els canvis i les trencadisses ens fan por, però això només és un símptoma. La debilitat és la malaltia.
Tant li fa fer-ne 35, 48 o 50 d'anys. L'important no és amb "qui" els celebres, sinó "com" els celebres. I aquest "com" el triem nosaltres. Al cap i a la fi, la gent que ens envolta, no hauria de ser altra cosa que el nostre propi mirall.
jajajajaja penses massa!
ResponElimina