BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

diumenge, 9 de setembre de 2012

ME’N VAIG DE CASA



El Pal treballava i guanyava força diners, un sou considerable, però com que vivia amb els pares i germans una part molt important el deixava a casa. El Pel, el seu germà gran, no trobava feina però solidàriament li assignaven quatre-cents euros al mes. El Pil, el petit, tenia un negoci propi que li proporcionava uns mil euros al mes i, per tant, també contribuïa a l’hisenda familiar; però qui més aportava era el Pal que en guanyava uns tres mil  dels quals dos mil es quedaven a casa.


Els pares administraven aquella hisenda de tal manera que el Pal no trobava ni lògica ni justa i, com que es queixava, els seus pares i els seus germans l’apartaven i el menyspreaven com si fos empestat.


El seu germà Pel dormia en una habitació de més de trenta metres quadrats, amb un llit de matrimoni king size, televisió lcd de 42”, ordinador portàtil amb connexió d’alta velocitat, moble bar i cambra de bany amb jakuzzi. La del  Pil era una mica més petita, d’uns vint metres quadrats, llit de matrimoni, televisió de plasma de 32”, ordinador de torre també amb connexió d’alta velocitat i cambra de bany amb banyera. La del Pal, en canvi, era la més petita, amb llit individual, i sense televisió, ni ordinador, ni internet;  al lavabo només tenia un plat de dutxa i sovint l’aigua calenta patia talls.  Cada vegada que es volia connectar al wiffi tenia que pagar un peatge i l’ordinador i la televisió se’ls havia hagut de comprar.


Això si, tots ells tenien un plat a taula sense excepcions, calent, tres cops al dia i quan es posaven malalts els portaven al metge també, sense excepcions. La única excepció era que quan es posava malalt algun dels pares els portaven directament a una clínica privada. El pare, a més, tenia la dèria d’anar a caçar elefants i patir accidents tot sovint.


Un dia, ells, els pares, van reunir als germans per comunicar-los que la crisi els empenyien a prendre una sèrie de decisions que no els deixaven dormir. Que des de llavors mateix incrementarien un set per cent més l’aportació de cada un dels germans, que cada vegada que s’asseguessin a taula els cobrarien un euro per esmorzar i tres per dinar i sopar, que el metge se l’haurien de pagar de la butxaca íntegrament i que, si agafaven un llibre de la biblioteca, miraven teatre o qualsevol altre espectacle cultural també haurien de pagar un peatge.


El Pel es va posar les mans al cap i va dir que es moriria de gana o malalt. El Pil es va queixar que si l’obligaven a pagar tant no podria invertir en el seu negoci i per tant prosperar i el Pal, va donar un cop de puny damunt la taula i va denunciar que mai s’hauria arribat a aquella situació si no haguessin envoltat de luxes innecessaris als seus altres germans. Ells, els germans, se’l van mirar com miren les feres, se li van tirar al coll i el van acusar de cínic i poc solidari. Llavors és quan el Pal va amenaçar de manera seriosa per primera vegada que se n'aniria de casa:


-         I on vols anar, cap veí et voldrà! –va dir-li el pare.

-         Sense nosaltres mai seràs res! –li va dir el germà gran.

-         On menjaràs la sopa que et faig jo! –li va dir la mare.

-         Sempre seràs un agarrat i un separatista! –li va dir el germà petit.


  

El Pal ho havia fet sovint allò d’amenaçar en marxar-se però sense fe... Qui sap què l’esperava allà fora! Aquell dia però, ho va veure clar, es va mirar al voltant dels canells i els turmells, i se’n va adonar que cap cadena l’empresonava, va anar a la seva discreta cambra, va fer la maleta, va mirar els seus pares i germans amb els ulls tristos i els va dir:


-         Aquí us quedeu!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada