Sovint el món de
l’art, sigui la vessant que sigui, produeix exemplars que pretenen veure més
enllà de l’ull humà, que van de guays o d’il·luminats, de genis, d’especials,
de superiors, són aquells que quan els hi debats la seva obra treuen pit i et
responen que no ho has entès i, en fer-ho, et miren de dalt a baix com dient
“pobret”. Llavors, de sota l’estora, apareixen uns éssers encara més
repel·lents que els genis aquests, són com uns bitxets de color verd, plens de
baves, llefiscosos i dents grosses que li alaben cegament la creació i refermen
aquella mirada de superioritat davant teu; aquests éssers que tant fàstic fan,
tenen una frase preferida que la usen encara més que el paper de cagar, és allò
del “és que és per un públic determinat i reduït” i llavors bavegen encara més
i es refreguen les baves entre ells i riuen i treuen bombolles que fan pudor a
peix podrit per la boca, de color verd és clar, i un les retrata i l’altre
aplaudeix; i un les pinta i l’altre crida magnifique; i un les grava amb la
càmera de la blackberry i l’altre fa una genuflexió; i uns quants les
interpreten enmig de gestos estranys i gairebé imperceptibles, amb els cossos
llefiscosos despullats i els que queden sense fer res fan bravos i es llencen
als seus peus; i un cop ja s’han cansat i les baves es ressequen, tornen als
seus caus diminuts i quan el geni fuig amb la seva obra a un altre cantó en
busca de rebre un nou tribut de culte; els menuts éssers verds aquells tan
repel·lents i que tant fàstic fan, agafen una novel·la i sense que ningú els
vegi llegeixen complaguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada