Adéu, Nit

Abans d’ahir va morir la Nit, la meva companya inseparable al llarg dels darrers catorze anys i encara ara no m’he cansat de plorar. Quan sóc sol a casa noto el seu buit; vaig a escriure i aquella ombra ja no m’acompanya, ja no s’ajeu a la seva manta en el buit de la taula del despatx, ja no em trobo amb els seus ulls que em miren dins dels meus, ja no em toca aquell morret pelut de tant en tant pregant-me una carícia. Han estat catorze anys, tota una vida per a tu; per a mi, però, només ha estat un moment. Vas arribar quan la Mireia encara anava de quatre grapes i juntes heu crescut. Segons ella, tu eres la seva germana i jo que també he crescut al costat d’un gos ho sé. Eres la seva germana. El teu buit no l’omplirà mai ningú, en vindrà un altre, és clar, jo no puc viure sense el més fidel dels amics, però el que arribi no ocuparà el teu lloc sinó el seu, com vas fer tu quan vas arribar que lluny de fer-te amb allò que era del Trubach tu sola et vas guanyar el nostre cor. Eres noble, eres lleial, eres bona persona, eres intel·ligent... Eres capaç de mostrar-me el teu estat d’ànim en la teva expressió, eres capaç de somriure, d’estar alegre, d’estar preocupada, avergonyida, de pregar...  Tot m’ho deies en una sola mirada, n’hi havia prou.

Però si pel damunt de tot hi havia una cosa que ens unia era la teva passió per a la caça. Vas néixer per a caçar i ho portaves a la sang, no hi havia res que et fes sentir més plena que sortir a la muntanya amb mi, viure la jornada, el viatge, el dia abans... Ai, el dia abans, quan jo, murri obria l’armari d’anar a caçar i tu, no sé com t’ho feies, però, estiguessis on estiguessis  venies llambregant a l’expectativa, tensa, mirant-me, amb aquells ullets... Quan treia l’escopeta, la canana i el sarró i ho portava obeint un ritual al sofà de l’entrada començaves a grinyolar, i a saltar, i anaves amunt i avall de casa, buscaves a la Mireia i a la Montse perquè els hi volies explicar i elles, compinxades  en el ritual, ajudaven a viure-te’l i et deien: “Nit, on aniràs demà?” “Que aniràs a caçar?” I tu saltaves i grinyolaves feliç i ja no paraves tranquil·la fins que sonava el despertador i em venies a buscar d’un bot dalt del llit, saltant-te totes les normes, nerviosa com estaves, apa, cap amunt! I quan eres a la muntanya corries incansable, anaves, venies, em miraves, em parlaves...  La primera vegada que em vas portar una perdiu tu no eres massa més grossa, eres com una boleta negre, la perdiu a la teva boca pràcticament et tapava a tu, quan me la vas donar jo que encara recordava el Trubach em vaig posar a plorar, emocionat, d’allò fa catorze anys, un moment, i ja torno a plorar-te, aquesta vegada però d’una manera molt diferent. Feia dos anys que ja no podies sortir al camp, estaves vella, malalta, cega, sorda... Dos anys que sense tu, ja ho saps, jo tampoc ho he fet. Qui sap, potser ara tornes a córrer per dins del bosc, lliure, com eres, però del que si en pot estar segura és que jo mai t’oblidaré com sé que tu a mi tampoc.

Fins sempre preciosa!