A ella la trobaré pel cel, en un cel de colors de dibuixos animats, allà on la realitat no existeix i tot queda lluny del dolor, enmig de tempestes de plastilina i reflexos brillants; allà la trobaré, amb els cabells de color taronja i amb petons de vainilla tot al seu voltant, somriures que parlen llengües estranyes i ulls que ploren rius espessos de massapà; allà la trobaré, enmig d’abraçades d’aire i mirades tridimensionals, escapant-se entre guspires on neixen les llums del cosmos ballant un ritme que no ha existit mai; allà la trobaré, esquarterada i menjada pels cucs blaus, liles i roses que remenen la cua, obren la boca i t’ensenyen les dents esmolades, ullals enmig d’una ensordidora riallada quan la llum trontolla i l’ombra plana damunt; un eclipsi de sol en el cel de dibuixos animats, allà on ella ja no hi és, un crit horroritzat que s’enfila matant-te una mica més i et porta cap el negre, el preu del tiquet al món de la Lucy i els seus diamants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada