Veure com marxes fidel a la teva mentida per continuar un viatge que ja no et sedueix...
Veure com fuges esglaiant-te entre les ombres; sotmesa i controlada des del primer dels sospirs, esclava d’una mentida que de tant que l’has repetida has tornat real...
Veure com t’enfiles cara amunt, aturant-te rere cada passa, per mirar enrere i empassar-te les llàgrimes que t’assenyalen la direcció correcte del camí...
Veure com deixes que el temps s’escoli entre les teves mans i com construeixes una llar de fum d’un munt de bells records...
Veure com marxes fidel a la teva mentida per continuar un viatge que ja no et sedueix...
Veure com la teva tendresa no et deixa esmicolar el teu món de cristall, veure com el protegeixes dels cops de martell amb l’amor més racional ...
Veure que, fins i tot quan marxes, i la pols que enlaires fa difosa la teva silueta, el meu cor batega, sotmès a la teva tendresa, i plora alhora per no ser dins d’aquest món teu de cristall ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada