BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

diumenge, 25 de desembre de 2011

NIT ÈPICA AL LICEU AMB GAETANO DONIZETTI



LINDA DE CHAMONIX


Només en dos ocasions al llarg de la meva vida l’emotivitat m’ha forçat a posar-me dempeus, aplaudir foll i cridar “bravos” fins quedar-me afònic. La primera vegada va ser al Victoria Palace de Londres i el musical Billy Elliot va ser el culpable. Ahir, i he de confessar que amb més passió, després del darrer do de pit de la Linda i el Carlo o,  millor dit, de les millors veus del moment: Diana Damrau i Juan Diego Florez; sense ni adonar-me, em va pujar una glopada emotiva on contenir les llàgrimes i l’eufòria va resultar un impossible.

L’atmosfera perquè això passés es va anar teixint mica en mica amb una exacte precisió. L’obra estava dividida en dues parts; la primera d’una hora de durada i un sol acte, va començar després de la calorosa benvinguda del  públic barceloní fidel al Liceu al director d’orquestra Marco Armiliato, amb una constant presentació dels cantants i de la història. Un argument fàcil i senzill que realment res importa quan la bellesa viu dins la melodia de les veus.
L’òpera ens parla de la Linda (Diana Damrau), una  noia jove i senzilla filla de camperols als Alps de Savoia, i el seu amor amb un jove bescompte que li amaga que és el  nebot del terrible i malvat senyor feudal, el marqués de Boisfleury( Bruno de Simone), i pitjor encara, li amaga el seu proper casament amb una noia de la noblesa, sota el nom de Carlo (Juan Diego Florez). Quan la Linda ho descobreix embogeix fins que  l’amor triomfa pel damunt dels nobles llinatges. Fàcil, ja ho he dit.

En el primer acte se’ns presenten les veus que porten la batuta de l’òpera, la de la soprano Diana Damrau, protagonista innegable de l’obra, i la del tenor Juan Diego Florez, considerat i merescudament la millor veu del moment i digne successor de Pavarotti, regalant-nos un sensacional duet abans de l’entreacte que és tot un tast del que ens espera després.

La segona part, de gairebé dos hores i composada per dos actes, el segon i el tercer, descarrega com una tempesta a mesura que la follia de Linda creix i arrenca els primers bravos del atapeït Liceu, amb una actuació no només musical, si no dramàticament parlant sensacional; i aquí, precisament, radica una de les grans novetats a l’òpera moderna, que fa que els cantants siguin més propers a les històries que canten, amb una posada en escena més teatral que els seus antecessors en el temps.  En aquest apartat, cal mencionar el director escènic, Emilio Sagi, que és qui ha de rebre tots els mereixements junt amb l’escenògraf Daniel Blanco perquè susdita modernització sorgeixi l’efecte desitjat.

I així, arriba el tercer acte amb una major participació i presència del cor de veus del Liceu, que interpreta i que canta fregant la perfecció, una música tan bella que malgrat tot s’embelleix encara més a mesura que en Carlo sana a la seva estimada i la fa tornar al món dels lluïts i que, sense ni adonar-nos, ens aboca cap un duet final que fa posar la pell de gallina i fa aflorar les emocions, totes, confluint en un sol ésser entre públic i actors; el moment sublim final creat després de tres hores de música celestial.

He començat aquesta ressenya al revés. Entonant de bon principi els bravos i vull acabar igual, confessant que quan et mostren la bellesa és molt senzill fer-te estremir. Gaetano Donizetti amb la seva Linda de Chamonix i els que la van interpretar me la van mostrar de dalt a baix.

Grazie mille, maestro!      


4 comentaris:

  1. Santi,

    ja veus que això de l'òpera són sentiments a flor de pell! Com més vagis descobrint-ho, més t'hi aniràs enganxant!

    Una abraçada!!

    Albert

    ResponElimina
  2. Si, Albert, se'ns dubte m'hi enganxaré... Ahir ja estava mirant si estava programada l'Euridice o Tosca per aquesta temporada...

    Un altre dia m'agradaria que m'expliquessis el perquè, si és que n'hi ha algun de perquè, és tan lamentable la distribució del Liceu. Obeeix a una forma especial perquè guanyi l'acústica de les veus en depriment de que el 60% dels espectadors no puguin veure l'escenari?
    És una cosa que o comprenc i de segur hi ha alguna raó. Són tots els teatres dedicats a l'òpera iguals?
    Apali, t'he posat deures...
    Una abraçada,

    Santi

    ResponElimina
  3. La resposta no és gaire complicada: el Liceu és un teatre romàntic, de manera que està construit per a representar-hi òperes romàntiques, per tant l'acústica del teatre respon a les necessitats d'aquests títols (com la Linda que vas veure). Alhora, és un teatre amb estructura antiga (tot i haver reestrenat l'any 1999).

    Què vol dir això? Doncs que en el seu moment es va construir amb aquesta forma seguint els coneixements del segle XIX pel que fa a acústica, molt antiquats a dia d'avui, per tant, per tal d'aconseguir un bon so s'ha de pagar el peatge de perdre visió. Els teatres moderns tenen una concepció molt més "teatral", on tots els espectadors tenen visió i, a més, bona acústica, tot gràcies als millors coneixents contemporanis.

    El preu de la tradició!

    Per cert, ni Tosca ni Orfeu, aquest any et recomano: Bohème, Adriana i Aida...

    Albert

    ResponElimina
  4. En prenc bona nota!

    Gràcies per a la nova lliçó!

    Santi

    ResponElimina