QUI TÉ POR DE VIRGINIA WOOLF?

No s’obre el teló perquè no n’hi ha. La llum intensa damunt de l’escenari et permet ambientar-t’hi  a mesura que cerques el teu seient:

El saló d’una casa amb unes escales que pugen, un moble bar ben servit, molt ben servit, la porta d’entrada, una altra que dóna al jardí, una tauleta, una butaca i un sofà de tres places ben bé al mig. Ah, si, i un llum de peu. Sensació de desordre, alguna veu al meu voltant crida: “Mira que en són de bruts la gent, han llençat un paquet de tabac a l’escenari”!

Formava part de l’attrezzo, és clar. Qui fa el comentari també ho sap. El director (Daniel Veronese) és el que ho sap millor.

S’abaixa la intensitat dels llums de la sala i es reforça la de l’escenari. La Martha (Emma Vilarasau) i el George (Pere Arquillué) tornen a casa. Borratxos. Ella, la Martha, gairebé no s’aguanta dempeus. Recullen el desordre, el paquet de tabac aquell i un paperot. El cendrer és ple, la Martha, rient sota els efectes de la beguda, l’agafa, obre la porta del jardí i tot a fora.

Primer dels mil i un riures generals. Primera de les rialles que ens acompanyaran durant la següent hora i mitja d’un incòmode Romea (va sent hora que es plantegin jubilar les velles butaques), rialles intel·ligents, subtils, quan la trama no ens mostra altra cosa que un autèntic daltabaix personal; el fracàs, l’odi, la desesperança...  Bravo al dramaturg, Edward Albee, el pare de la criatura.

L’alcohol i el tabac tornen  immediatament a restaurar aquell desordre que l’espectador  ha clissat només entrar; amb el matrimoni dins el desordre no se’ns mostra a través de caixetes buides de tabac si no que el porten ells encastat dins de l’ànima. Vides esgarrades i un futur gens encoratjador emboirat i dissimulat enmig de copes de bourbon i conyac.

“Serveix-me la última”, diu ella quan ens assabentem que malgrat l’hora, son quarts de dues, o de tres de la matinada,(no ho puc recordar), esperen una visita. Un nou professor de la facultat  on treballa el George i de la qual n’és rector el seu sogre, i la seva esposa. La jove parella (Mireia Aixalà i Ivan Benet) no triguen a arribar al saló de la Martha i del George i, com ha fet l’espectador uns moments abans, ells tampoc triguen a adonar-se del desordre que plana damunt de l’escenari, que plana en la difícil relació d’una parella que juga a humiliar-se mútuament.

“Prohibit parlar del petit cabró” - diu ell.

El petit cabró és el fill del matrimoni. Té els ulls i els cabells blaus. “No els té blaus” - també diu ell.

Ella, la Martha, però, quan fan allò que fan les dones sigui l’època que sigui, o es trobin en el continent que es trobin, és a dir, anar al bany plegades, no triga res en explicar-li que tenen un fill que és a punt de complir vint-i-un anys. A partir d’aquell moment, la jove parella es converteixen en espectadors d’un joc  que consisteix en intentar despullar les misèries l’un de l’altre, un joc que els acabarà intoxicant també a ells.

Una trama ben lligada i complexa, d’aquelles que cal estar atent per no perdre’s un munt de raons del tot plegat, però que gràcies a la excel·lent interpretació no requereix cap esforç especial per entrar-hi si no que t’hi porten de bracet, i és que quan quatre asos cauen en una sola mà el pòquer és garantit i la partida guanyadora.

Així arribem al darrer dels jocs i la cosa s’enfarfega una mica just en el punt crucial, quan la trama explota i esperem la traca com en els castells de focs, s’allarga en excés i trenca el ritme vertiginós portat durant tota l’obra. Sense que això desmereixi el treball, és tan sols l’as que li faltava a la mà per mostrar un repòquer final.  

En general, una sensacional i més que recomanable representació per passar una entretinguda vetllada de teatre i aplaudir amb ganes la sensacional interpretació d'Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Mireia Aixalà i Ivan Benet.

Que la merda us acompanyi per molt de temps!