BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Una gran Fura dels Baus vomita una merda d’Òpera.






D’entrada vull començar aquesta ressenya amb una confessió. Ahir va ser la primera vegada que vaig assistir al Gran Liceu de Barcelona, ahir va ser la primera vegada que vaig viure una opera en directe. Començo amb aquesta proclama perquè tothom que em llegeixi tingui molt clar que en cap moment penso jugar a fer una crítica de l’obra en no considerar-me una veu gens vàlida per fer-ho. Sí que parlaré, però, des de la perspectiva d’una persona que va a veure per primera vegada una cosa i que espera rebre unes emocions com cada vegada que es decideix acudir a algun espectacle sigui de la mena que sigui.
El Gran Macabre és una mena de sàtira ambientada en un cementiri que parla de la por a morir. El paper principal és el de la mort representada per un personatge amb el cap rapat com un neo-nazi, un borratxo, la seva sàdica dona que ens recorda una mistress de sado, un astròleg i un príncep que protagonitzen una sèrie d’absurdes paròdies més dignes del show de Benny Hill que no pas per a una representació al Liceu.
La màgia de l’Òpera, crec jo, radica en que gràcies a la musicalitat i la posada en escena, les barreres del idioma es derrueixen i l’espectador és capaç de ser transportat cap el desenllaç de la història li parlin, en aquest cas li cantin, en xinés o en hebreu. La música i la posada en escena fan la resta, ja n’hi ha prou, perquè les emocions d’allò del qui conta arribin a flor de pell de l’espectador. En el cas de l’opera de Ligeti tot allò que em va fer arribar va ser l’avorriment i tenint en compte que l’avorriment no és cap emoció si no més aviat una reacció de sopor, només em queda donar gràcies a la invitació perquè si arribo a pagar els cent cinquanta euros que costava la llotja on amablement ens van allotjar encara ara estaria fent cua al taulell de reclamacions.
La música, si se n’hi pot dir música sense arribar a ofendre a ningú, precisament és l’element que més em va allunyar de l’absurda història que es representava damunt l’escenari, grotesca i infernal. Diuen els entesos, això vaig caçar al saló dels miralls, que hi havia picades d’ullet a Beethoven, Rossini i Verdi, barrejades enmig d’un mar d’ironia, ambigüitats i burla. Això a mi, per allò que he escrit abans de començar, em va passar per alt. També m’agradaria saber si els que ho comentaven ho duien preparat o ho van concloure gràcies a parar bé l’orella.
He deixat, però, per a la part final d’aquestes ratlles la posada en escena de la fura dels baus,  precisament perquè per a ells és el meu únic “bravo” de tota la funció. I els bravos sempre s’han d’entonar acabada l’obra. Qui va idear a la nina Clàudia, una fabulosa carcassa  de quinze metres de diàmetre inspirada en la cantant d’òpera Claudia Scheneider, eix central de la posada en escena que es va transformant en els diversos escenaris per on transcorre l’obra, vomitant els seus personatges per orificis del seu cos: (ulls, mugrons, vagina, entre els budells...) que tot d’un plegat ens mostra l’esquelet, com treu foc per boca i ulls, com se’ns obra com un aglà deixant els budells al descobert; fent un canvi de tot plegat tan ben executat que des de la butaca no arribes a percebre com  passa tot. De la nit al dia, del negre al blanc sense ni un sol matís de gris, amb una sèrie de llums i projeccions sobre la gran Clàudia que es transforma i ens mira, i ens parla, ella si, barrejant totes aquelles emocions que mai ens arriben amb la història del gran macabre.
Si es tractava de seguir la beta al grotesc de la anti-anti-opera ideada per en Ligeti, de l’absurd portat fins els extrems escatològics mostrats en la composició musical, de la burla i les ganes de cagar-se en tot que sens dubte posseïa al mestre a l’hora de compondre l’òpera, els responsables de la direcció escènica: la Valentina Carrasco i l’Àlex Ollé, van estar magnífics en una posada en escena espectacular, d’un gran mèrit  per ser ideada i executada. Aplaudir també el treball amagat, els responsables que el miracle de la degradació humana d’una nina de cartró ens aparegués real damunt de l’escenari del coliseu de les Rambles, amb una agilitat digne dels millors equilibristes.
I poca més a dir, que si el crit de coratge entre els artistes i aquell que els porta bona sort, és el de: molta merda, el gran macabre tindrà un gran recorregut perquè de merda n’hi havia un munt.   



3 comentaris:

  1. Para los que aún no sabemos catalán utilizamos el google translator. Este interesante blog necesita una versión en castellano ya. Mientras el autor se lo piensa... paso a poner la traducción que este recurso mencionado ha hecho del último y conclusivo párrafo de este comentario:
    Si se trataba de seguir la beta lo grotesco de la anti-anti-opera ideada por Ligeti, del absurdo llevado hasta los extremos escatológicos mostrados en la composición musical, de la burla y las ganas de cagarse en todo que sin duda poseía al maestro a la hora de componer la ópera, los responsables de la dirección escénica: Valentina Carrasco y Alex Ollé, estuvieron magníficos en una puesta en escena espectacular, de un gran mérito para ser ideada y ejecutada . Aplaudir también el trabajo escondido, los responsables de que el milagro de la degradación humana de una muñeca de cartón nos apareciera real sobre el escenario del coliseo de las Ramblas, con una agilidad digna de los mejores equilibristas.
    Y poco más que decir, que si el grito de coraje entre los artistas y el que los trae buena suerte, es el de: mucha mierda, el gran macabro tendrá un gran recorrido para de mierda había un montón. Besos, Santi. Gracias. Clara.

    ResponElimina
  2. Los que aún no saben catalán, mejor que lo aprendan, que es una lengua latina, y fácil, no swajili. Algunos lo hemos hecho, al menos para llegar a entenderlo, de momento. Parece que la gente no se entera de lo que cuesta hacer un blog, como para pedirle al autor que lo vaya traduciéndolo todo.

    En cuento a la crónica...yo, por ejemplo, no me metería a hacer una crónica sobre beisbol, porque no tengo ni puta idea.

    ResponElimina
  3. I què et pensaves? Hauries d'haver preguntat abans i ja hauries anat preparat, si és la teva primera opera no fugis perquè això que vas anar a veure no és opera, tu ja has dit què e´s.

    cjm

    ResponElimina