JO SEGUEIXO EL SOL

Ahir vaig trepitjar una terra que feia gairebé vint anys que no trepitjava, una terra on vaig ambientar una de les meves primeres novel·les: “Temporada de caça”.

On abans hi havia un sembrat ara hi ha un camp d’ametllers, on hi havia un serrat, carenejant, ha aparegut un camí de dues passes d’amplada; on abans anava a donar de beure el gos ara hi ha una casa...Però allà on la mà de l’home no hi ha intervingut la natura restava igual esperant-me. El vell roc esquerdat que amagava l’únic pas per anar a l’altra banda del barranc; la gran alzinera del turó de “ la Balleta” que tantes vegades m’havia guiat de petit quan em creia perdut enmig del bosc empassat per roures i garrics; la bassa de les canyes piules que  si t’hi apropaves silenciosament podies sobtar els collverds; la muntanya de la “Corona” pelada i alhora tan plena de vida, perfumada, tocada per tota mena de matolls que incansables brollen i moren enmig d’un rum rum d’abelles, vespes i borinots com si el pas del temps no existís a la Serra, com si en qualsevol moment fent un xiulet pogués fer tornar al meu costat el Xoll, o el Trubach, o el meu pare m’alertés des del més amunt de la carena que el vol de perdius ha revolat la “Cañada”  i ha aterrat en el “Ginebral” i llavors jo, amb el Trubach feliç a la meva vora pogués córrer a empaitar aquells fantasmes convençut que el temps no ha passat.

Però no, tot és un miratge, mirant al voltant te n’adones que la terra és la terra i la resta només hi estem convidats, de pas, com la vida de cadascú, la nostra pròpia terra on tothom també hi està de pas, convidats, uns en entren, altres en surten i n’hi ha que es queden amb nosaltres fins que a la terra tornem.

Ahir vaig veure-ho i un somriure immens em va provocar, xop de cap a peus  entre garrics i ginestes, que la flor sempre floreix, sempre deixa llavor i que a mesura que anem fent camí aquesta llavor emergeix brava quan menys t’ho esperes i davant et trobes una persona fins llavors desconeguda que et mira, et somriu i et fa sentir feliç.