EVA

Generalment la ciència ficció ha de recórrer a un desplegament de caríssims efectes especials per convèncer a l’espectador: La saga de la Guerra de les galàxies, Ávatar, Perdidos en el espacio o Star Treck, per exemple. O bé a un guió emotiu i dramàtic com a: Et, Cocoon o Frequency.

Sense cap mena de dubte Sergi Belbel volia apropar-se a aquest darrer grup quan va tramar Eva.

Eva, la pel·lícula, ens planteja un futur no massa llunyà on la raça humana conviu amb robots. El protagonista, l’Àlex, (Daniel Brühl), torna al seu poble després de passar deu anys fora amb l’encàrrec de dissenyar un nen robot proper a les emocions humanes. La trama ens mostra un escenari dramàtic quan l’Àlex es retroba amb el seu passat. El seu germà David (Alberto Ammann), i la seva parella Lana (Marta Etura). No triguem en endevinar que entre la Lana i l’Àlex hi havia hagut alguna cosa més que amistat, i que dins d’aquesta alguna cosa més s’amaga el motiu de la fugida del poble de l’Àlex deu anys enrere. Potser també el motiu del seu retorn més enllà de l’encàrrec de l’empresa de robòtica per a la qual treballa.

El llargmetratge comença d’una manera prometedora, amb flashback, quan la Lana es precipita al buit en una caiguda que l’espectador ja preveu ha de ser mortal. Una seqüència després l’Eva (Clàudia Vega) la filla de la Lana i del David de només deu anys, es presenta a l’estudi de l’Àlex i es desmaia entre els seus braços. Tornem al present amb l’arribada de l’Àlex al poble i la visita al centre de robòtica. Quan en surt, el director, (Kike Maillo) ens presenta amb gran habilitat el personatge que portarà a més del títol el pes del film, l’Eva, una jove actriu que va superar un càsting entre més de mil candidates i que veient-la actuar es pot entendre que ho fes. Sublim, sens dubte, un paperàs.

Però aquest inici trepidant, àgil i intel·ligent no triga a aturar-se quan l’espectador se n’adona que es troba dins d’una pel·lícula dramàtica camuflada entre robots i ciència ficció, però sense els efectes especials d’altres del mateix gènere (no els necessita i els que surten encara són sobrers), ni el toc sensible i emotiu dels referents que he fet esment abans.  Aquí si que és on la ferida sagna abundantment, ja que no crea en cap moment el vincle necessari entre l’espectador i la historia per sentir absolutament res. El director no aconsegueix en cap moment que l’Àlex ens parli. La tensió que pot créixer quan coneix a l’Eva que té la mateixa edat com anys fa que ell va abandonar a sa mare no es reflecteix en cap moment, en cap mirada, en cap diàleg, en cap gest... Daniel Brühl té una expressió, una de sola que de tant que la fa servir l’arriba a gastar, insulsa, pobre, adusta, seca i fins i tot encomanadissa, tan encomanadissa com per a què el seu germà, Alberto Ammann que pot sentir-se amenaçat per l’arribada de l’antic amor de la Lana ens mostri un registre igual. Inexpressiu. Les emocions dels protagonistes ens les hem d’imaginar perquè enlloc són treballades fins que arribem als deu minuts finals de cinta. Massa poc. Gol en el temps de descompte després d’un partit soporífer, un gol, a més, previsible, sense sorpresa, sense alçar cap comentari entre les butaques com quan un mag ens deixa bocabadats, si no tot el contrari, un xiuxiueig de ja es veia a venir col·lectiu. Tot i que,  he de reconèixer, l’emotivitat aquesta absent i de vacances durant tota la projecció apareix com per art de màgia fregant els crèdits finals i amb un referent palpable a la vella pel·lícula d’en Gregory Peck “El Despertar” rodada l’any 1946.  Recordeu la història d’aquell bambi petit i trapella?

En definitiva, com en tot quan la cosa va de gustos, cadascú haurà de valorar si val la pena esperar tant per un final, tot i que emotiu, previsible; en tot cas ens podem quedar amb l’actuació d’una jove promesa, una més, del cinema espanyol, la Clàudia Vega. De la resta, per a mi, no ens quedarà res, tal dia farà un any i d’Eva ja no se’n parlarà més.