BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dilluns, 18 de juliol de 2011

1Q84 HARUKI MURAKAMI




Vaig desitjar llegir aquesta novel·la per diferents raons. La primera, és Murakami, i tot el que he llegit de Murakami m’agrada. La segona, l’argument: la història de dos personatges estretament lligats que mai arribaran a retrobar-se (així s’explica a la contra), però que caminaran l’un al costat de l’altre al llarg de tota la novel·la. Ella, l’Aomame és una noia aparentment normal que es dedica a assassinar maltractadors. Ell, en Tengo, és un escriptor que treballa com a corrector per a una editorial que encara no ha publicat cap novel·la, i que rep l’encàrrec del seu cap, l’editor, de reescriure l’original presentat per una jove i atractiva escriptora novell, la Fukaeri. Els personatges de l’obra de Murakami, mica a mica o no tant, es van identificant amb els que surten a “Crisàlide d’aire” i les històries de la novel·la que llegim amb la que ha reescrit Tengo de l’original de la Fukaeri es van entrellaçant de manera màgica. He dit que això va passant de mica en mica o no tant, i m’explico. Quan vaig tenir el llibre a les mans i el vaig sospesar vaig deixar anar un sonor: buf, quin totxo! 780 pàgines de text i lletra densa, que malgrat que l’editor ens ho vengui com que son dos llibres, en son un de sol que no caldria ni separar amb primera i segona part. La segona cosa que em va venir al cap va ser el desig que Murakami trobés els ingredients suficients per donar agilitat al discurs, amb riquesa de personatges, conflictes per resoldre des de bon principi, girs, trames afegides a la trama principal, o sigui, registre d’allò que quan es ven massa la crítica aquella que va d’intel·lectual li posa el segell de “Best-seller” i arrufa el morro com volent dir: bah, porqueria! Doncs bé, a 1Q84 els intel·lectes es fregaran les mans i proclamaran als quatre vents que és la obra mestra del japonès. La novel·la es tan, però tan lenta, repetitiva i pesada que quan l’he acabada he celebrat una festa, tot i que encara ara no sé què m’han explicat, això ho deixo pels intel·lectes. L’autor ens entreté amb subordinació d’història amb tanta insistència com per avorrir. Les sortides de cacera d’homes de la Aomame per satisfer el seu desig sexual, usada per l’autor perquè ella arribi  a trobar i a fer amistat amb una policia que practica el mateix joc; els diumenges del Tengo amb el seu pare quan era usat per fer pena i aconseguir cobrar deutes dels morosos; la imatge d’un home que xuma els pits de la seva mare quan ell tenia tres anys; i moltes escenes més que gràcies a Déu ja he oblidat, que ben bé podria passar un cop d’aire i emportar-s’ho que el desenvolupament de la novel·la no se’n ressentiria per res. A més, contínuament ens trobem davant de resums d’allò que ja hem llegit quan els personatges analitzen constantment el que ja els ha passat com si amb les quaranta pàgines del capítol anterior no n’hi hagués ja prou. Però arribats a tal extrem d’avorriment amb aquesta obra jo em pregunto, és cert que quan un autor té un nom que ven a l’editor deixa d’importar-li la novel·la i es queda només amb el nom? Ningú se n’ha adonat a l’editorial que va comprar l’original que amb un bon assessorament literari, o millor dit unes tisores gegants capaces de tallar unes quatre-centes pàgines senceres la novel·la hauria guanyat molt?
La lentitud narrativa i la saturació de situacions que no aporten res, fa que et distregui tant l’atenció que quan l’autor intenta introduir els ingredients fantàstics no ens els creiem i això un bon editor ho hauria de veure. Crec jo.
Concloent i sent fidel al meu estil, no puc valorar que l’obra sigui bona o no ho sigui, això són els gustos de cadascú, fins i tot algú trobarà que el fet que al protagonista l’empaiti la visió de la seva mare donant-li el pit a un home que no era el seu pare tingui un importància cabdal dins de l’obra, però a mi m’ha avorrit com feia temps no m’avorria llegint i evidentment mai podré recomanar 1Q84 a cap amic.     





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada