Vull començar amb "El Cementiri de les coses oblidades" creat pels nois i noies de la classe de Quart d'ESO A, de l'escola Sagrat Cor de Vic.
EL CEMENTIRI DE LES COSES OBLIDADES
(Sagrat Cor de Vic 4rt eso, A)
A les golfes de les cases hi passen històries meravelloses i d’altres que no ho són tant. Coses més aviat tristes, com les que tenen a veure amb els estris que hi van a parar perquè ja no ens serveixen per res. Cors destrossats que s’ajunten al voltant d’una ampolla de whisky oblidada o, qui sap, si deixada expressament per alguna persona que coneix la desgràcia del cementiri de les coses oblidades.
A mesura que l’ampolla es va buidant les confidències entre el pal de fregar i el recollidor esdevenen privades i transcendentals:
Pal: Mai ningú ha vist unes rajoles tan lluents com jo les deixava...
Recollidor: Vas fer una bona feina, pal de fregar, molt bona, ara et mereixes un bon descans... Te l’has guanyat, guaita què et dic, te l’has guanyat a pols, company...
Pal: Un descans, dius? Però no te n’adones que se’ns han tret de sobre!
Recollidor: Podria haver estat pitjor...
Pal: Pitjor?
Recollidor: El sofà vell, per exemple, el van desballestar a cops de martell i el van llençar al container. Jo ho vaig veure-ho tot... No sé com van tenir cor...
Pal: Tan de bo m’haguessin fet a miques i llençat a les escombraries a mi...!
Recollidor: No diguis bestieses...
Pal: Recordo aquell dia que vaig començar a perdre les tires de fregar. La primera em va fer gracia, ho recordes? Tu la vas acompanyar fins a la brossa... Vam fer veure que anàvem de funeral tot fent broma...
Recollidor: Si, tu reies i reies, i anaves dient: mira, recollidor, ja em cauen les dents! Haha!
Pal: L’aspirador, però, tot grotesc i prepotent com sempre va tenir raó... Et fas vell, em va dir, no et queden ni tres telenotícies...
Recollidor: Vols dir que et fa bé pensar en tot això, vols dir que per avui no has begut prou...?
Pal: El malparit va tenir raó, i tant que en va tenir... Va caure la segona tira, i la tercera, i la quarta... Les rajoles ja no brillaven com abans per més que m’hi escarrassava i la mestressa va posar aquella cara, aquella maleïda cara que sempre recordaré: Manel, necessitem un pal de fregar nou! I l’aspirador... Apa a riure, el malparit!
Recollidor: Pal, col·lega, ja n’hi ha prou... Anem a dormir? Fa una nit molt quieta...
Pal: No vull dormir tiu, no vull, quan m’adormo sempre m’ataca el mateix somni, sempre, el mateix maleït somni... Sóc a baix, amb els senyors, i d’una sola passada ho deixo tot relluent, brunyit, i la mestressa em somriu, i ensuma profundament aquell aroma a net que sempre naixia al meu pas i m’acarona, i em fa petons, i em diu que sense mi no pot viure, em diu que no existeix un pal de fregar millor, i llavors sona aquella música que sempre sonava a baix, la recordes? I em treu a ballar, m’abraça i jo remeno totes les meves tires, TO-TES... Però quan entra el llum per les reixetes del sostre torna la normalitat, aquest pou de merda on ens han tancat enmig d’un dit de pols, amb el televisor de banyes, la radio del primer mundial, el sac ple de diaris, el llit on va morir la iaia...
Recollidor: Els teus amics, pal, amb els teus amics...
Pal: No sóc útil a ningú, recollidor, a ningú! Tan de bo es calés foc a les golfes i acabés en cendres...
Recollidor: Ja n’hi ha prou pal, anem a dormir...
Pa. Saps què, tiu...?
Recollidor: Digues pal...
Pal: T’estimo... Ets un tiu collonut... No sé què faria sense tu...
I així nit rere nit fins que s’acaben l’ampolla de JB. Quan això passa, quan se l’acaben, la mestressa puja a les golfes, seriosa, fa una lleu reverència, com les reverències que es fan als Déus desconeguts, mussita unes paraules que no entén mai ningú, deixa una nova ampolla de whisky entre el pal de fregar i el recollidor, i corre escales avall amb el rostre desencaixat com si un remordiment l’empaités.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada