SUNSET PARK

Estic content perquè aquesta novel·la d’Auster no és el primer Auster que he llegit. D’aquesta manera he aconseguit explorar el seu univers literari, cosa que no hauria fet si Sunset Park fos la primera novel·la que hagués llegit d’ell. No hi hauria una segona vegada. També he de dir que, gràcies a haver llegit tota la seva obra anterior  he acabat la novel·la, potser esperant un gir inesperat o alguna cosa brillant que no s’ha produït, potser per respecte. Per això m’he avorrit solemnement, jo no tinc tanta paciència i no m’autoflagel·lo mai per acabar un llibre que no m’entra ni amb calçador. Hi haurà qui li agradarà Sunset Park, es clar, de fet, la “bèstia” estranya sóc jo i pels comentaris que he llegit als blocs, a gairebé tothom agrada. També hi haurà qui després d’haver llegit cròniques de crítics il·lustres faran veure que els ha agradat. Jo no faig crítica, mai n’he fet, jo escric i llegeixo, i senzillament aporto la meva opinió, parteixo del “m’agrada” o no “m’agrada” i del perquè. No hi ha més. Si no m’agrada no intento convèncer a ningú  que l’obra és dolenta de la mateixa manera que mai intentaré convèncer a ningú que la nata és insuportable perquè no m’agradi a mi. Això és feina dels crítics no pas meva.

Sunset Park m’ha enganxat d’entrada, han estat unes trenta o quaranta pàgines quan m’ha presentat diversos conflictes per resoldre, molt Austerià. Un noi de vint i molts anys enamorat d’una menor d’edat, que retorna per fugir d’aquest amor prohibit a la ciutat on va néixer, a Nova York, on va deixar enterrat un trauma difícilment superable. La mort d’un germanastre que s’atribueix directament a la seva consciència i el trencament familiar amb els seus pares. A partir d’aquí, l’autor ens condueix  a la casa de Sunset Park que una colla de joves ocupen il·legalment. Comença així a presentar-nos personatges, amb subordinacions sobre subordinacions i amb un intent de mostrar-nos la vida nord-americana fent una metàfora amb el beisbol que avorreix a les mosques. Que què vull dir amb això? Que ens entreté amb anècdotes dels coneguts i dels coneguts dels coneguts, sense que gairebé ni el mateix personatge tingui un pes específic dins la trama. El mateix passa quan dins d’aquesta estructura capitulada per ambients al voltant dels protagonistes, toca el torn als seus pares, i als amics dels seus pares, i als amants dels seus pares, i al coneguts dels amants dels seus pares, i als coneguts dels coneguts dels amants dels seus pares... Tot això a poc més de quaranta pàgines del final, d’un fnal que com tota la novel·la no m’ha provocat cap reacció tret de pensar que malaurats els divuit euros invertits en una lectura que m’ha avorrit i decebut solemnement. Em quedaré amb el  “meu” Auster, el de Bogeries de Broockyn, el d’Un home a les fosques, i sobretot el d’Invisible.