Ahir va passar un altre Sant Jordi, el Sant Jordi més anònim, el que la gent desconeix, el Sant Jordi de l'autor desconegut. No et fa vergonya? Em va preguntar un dia un amic, fent referència al fet que mentrestant els lectors formen llargues cues per caçar la signatura dels autors consagrats i les figures mediàtiques, que nosaltres, "els altres escriptors", estem fent punxa al llapis. La resposta que li vaig donar llavors serveix avui i em servirà sempre. Li vaig respondre que només pel fet que una, UNA sola persona que s'hagi llegit la teva novel·la senti la necessitat de conèixer-te en persona, i es preocupi de cercar-te entre els autors que signen, només per això val la pena ser-hi. Ahir, al meu primer lloc de signatures, a l'Abacus de Plaça de Catalunya, l'exercici d'humilitat prometia ser dels que es recorden en coincidir amb dos monstres literaris, un de mediàtic i un mig i mig. Cadascú posarà la creu a la casella que cregui adequada. Era amb Marius Serra, la Pilar Rahora, el Javier Sierra, i la Isabel Clarà i Simó. Doncs bé, lluny d'endur-me un record d'autodestrucció en reconeixement del meu no reconeixement, vaig sortir amb un somriure que encara ara no s'ha esborrat. Primer, aquella persona anònima que cada Sant Jordi em cerca ahir va tornar a aparèixer, i segon, vaig ser colze a colze amb un dels meus referents literaris, la meravellosa Isabel Clara i Simó amb qui vaig tenir l'honor de xerrar profundament i comprovar que aquella persona sensible que escriu és la mateixa si no més vigorosa que la mà que ho fa.
Moltes gràcies per l'estona d'ahir, Isabel, un Sant Jordi que per això mai oblidaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada