EL CLUB DE LECTURA D’OLESA

 

 

Des de fa tres mesos dirigeixo el club de lectura d’Olesa, l’experiència que em va caure com un repte m’ha servit per adonar-me que no sóc cap bestiola estranya i mira, saber que a partir d’ara quan em miri al mirall no em trobaré les orelles punxegudes, un tercer ull al front, o el nas llarg, fi i esmolat em fa sentir bé. Una garantia per ser acceptat com una persona normal. Sempre m’havia tingut com un lector estrany que defugia de les novel·les que portaven o porten millor dit, el segell gravat en foc de l’extirpi de la intel·lectualitat, o que remava en contra d’allò que semblava que agradava a tothom. Doncs no, resulta que de les tres obres llegides fins ara. “Egosurfing” de Llucia Ramis premi Josep Pla, “Sota el mateix cel” de Núria Prades premi Carlemany i, finalment, “El club Dumas” de Perez Reverte, bestseller amb vora tres milions d’exemplars venuts per tot el món, resulta que la meva valoració final com a lector ha coincidit amb la majoria dels membres del club. Això desperta encara més aquelles veuetes que de tant en tant criden dins meu. Per exemple, el primer cas, “Egosurfing”, com guanya un premi literari de prestigi com el Josep Pla quan entre un grup de 14 persones, fans de la lectura, persones llegides i que en fan consum, ni una sola, ni una, en fa un comentari global positiu? Quan pràcticament la meitat del club em confessa haver estat incapaç ni d’acabar-se’l? Tres quarts del mateix amb el “Club Dumas” una obra que mereix les millors crítiques a premsa, radio i televisió, traduccions a tots els idiomes i fins i tot una adaptació cinematogràfica. No serà que la raça humana ens mengem allò que ens fan menjar? No serà que com deia Pere Calders ens complaem a bastir muntanyes a base de coses insignificants? No serà com allò de la faula del vestit màgic del rei que realment anava despullat però ningú era capaç d’admetre-ho? I si dic tot això és perquè, precisament, la única obra que ha compartit afalacs al club (també alguna crítica, tot s’ha de dir), “Sota el mateix cel”, és escrita per la menys mediàtica dels tres, pràcticament una autora desconeguda, la Núria Pradas, que sense projecció als mitjans ni expositors sencers a la Llar del llibre, l’Fnac o el Corte Inglés, ens regala obres plenes de sentiments, emotives, i amb personatges de carn i ossos que per dirigir-se a un públic jove rep el gest de menyspreu de molts lectors, els mateixos que deuen desconèixer que, per exemple, “El vigilant en el camp de ségol” o “El noi del pijama de ratlles” en les seves primeres edicions eren novel·les juvenils.  

 

Això no ha fet més que començar, però rere les mirades de passió dels lectors amb qui comparteixo el club, les mil lectures diferents de cada llibre i que el fan créixer molt i millor, la barreja d’autors i meravelles trobades pel camí que ens intercanviem com cromos quan érem petits, trobar-me envoltat per folls de la literatura com jo i que em fan adonar que no sóc aquell bitxo estrany que em temia; tot això, provoca que els dies avancin pesats esperant que arribi el darrer divendres de mes per trobar-me amb tots ells i despullar plegats les pàgines d’un nou llibre.