Vaig publicar la meva
primera novel·la, “Des de les seves estones lluïdes” el 1996 i, entre aquest
any i el 1998 vaig arribar a publicar quatre obres més, gairebé totes les que vaig escriure en dos
anys, entre el 1995 i el 1997 període de la meva vida que vaig dedicar única i
exclusivament a escriure; es podria dir que em guanyava la vida gràcies als
premis literaris que anava guanyant; però és clar, va arribar la meva filla el
1997, la necessitat de diners es va multiplicar i això, junt a una sèrie de
decepcions en les obres que eren al carrer, una d’elles apadrinada pel mateix
Isidor Consul que va arribar a dir que era la millor novel·la publicada en
català en molt de temps, em van obligar a deixar l’escriptura radicalment, ni
una frase més, ni una carta, ni una postal, res... Van haver de passar set anys per tornar a
l’ofici d’escriure i amb el pas del temps i gràcies, sobretot, a la literatura
juvenil, aconseguir que la meva passió hagi esdevingut la meva forma de vida,
per fi.
Ara em trobo amb un
nou repte, poderós. Tinc a les mans una novel·la a punt de sortir al carrer,
una novel·la que per contingut i necessitats patriòtiques i de supervivència
d’un idioma, d’una cultura i d’un poble; aterra en el moment oportú amb
l’etiqueta de candidata a fer-se un forat entre les obres més venudes del país,
etiqueta que sense cap mena de dubte es faria real si qui la signés tingués
sovint presència en els mitjans de comunicació. Però jo vinc de la literatura
infantil i juvenil, aquella que els mitjans de comunicació s’enterquen a fer
invisible i el dubte de, si la veu que retrona tancada dins les pàgines del
“Tres en Ratlla” arribarà a un limitat cercle d’amics o a tot un poble comporta
que el meu agraïment a tots els que m’han ajudat a fer-la realitat sigui més,
molt més que sincera. Moltes gràcies Muriel Casals, ja que el teu peu de llibre
significa una empenta valenta a un autor que no és ningú. Moltes gràcies
honorable Jordi Pujol, per rebre’m i mantenir correspondència amb aquest autor
que encara ara no sap ni d’on ha arribat, sense el seu ajut la figura del
President de la novel·la, Frederic Cardús, no semblaria real. Moltes gràcies
Mercè Jou per les teves passejades pel parlament i la correcció de l’original.
Moltes gràcies Alfons Lopez Tena per mostrar-me el dibuix real que ens pot
portar a la llibertat. Moltes gràcies al cos dels mossos d’esquadra per la
documentació i sobretot gràcies a Laura Alvarez que després d’haver publicat
“El Rei d’Uruk” la meva millor novel·la, sense massa sort, em dóna aquesta
segona oportunitat.
Moltes gràcies a tu Santi, per la novel·la que has escrit i per haver-me donat la possibilitat de llegir-la abans de publicar-se.
ResponEliminaUn plaer haver pogut compartir amb tu la visita al Parlament. Espero que tornis aviat
Una abraçada