I LA MORT EM PARLAVA
L'Olga Puig fa poc s'ha traslladat a viure a Tarragona amb la seva filla Txell; la cada vegada més complicada relació entre mare i filla es troba a la punxa de l'iceberg en apartar-la de les seves amigues de tota la vida i fer-la ingressar a un nou institut on se sent un bitxo estrany; estrany i sol.
Tot seria diferent amb el pare, ell estava per ella, l'escoltava, hi jugava... La seva mare només pensa en la feina i en el seu tipet. Sí, tot fora diferent amb el pare, però el pare va agafar un veler per anar a donar un tomb una estona i no encara no havia tornat. D'allò ja feia nou anys.
Aquesta novel·la és un enorme trencaclosques on totes les peces encaixen a la perfecció gràcies a la mà de la seva autora que ens hi va acompanyant. D'entrada rebem un trucada, bé, la rep ella, l'Olga, però és com si la rebéssim tots, que ens enganxa de bon principi en allò del voler saber, el misteri. Una trucada que la convoca a la lectura de les darreres voluntats de Carlos Camacho, a Buenos Aires, d'aquí a tres dies. Temps suficient per fer un pas enrere i recordar les hores, els dies, les setmanes... Tot allò que va esdevenir després d'aquella nota que va trobar damunt la tauleta del menjador on l'Oscar (el seu marit) li deia que se n'anava a fer un tomb en el veler. Una clau dins d'un sobre una setmana més tard. L'oferta de compra d'una empresa secreta amb un soci del seu marit que no sap qui es. La visita d'uns falsos policies... Pinzellades i més pinzellades de la Bagés amb un discurs àgil i directe, a estones profund, que t'obliga a aferrar-te al llibre i no deixar-lo anar, vivint les cabrioles del destí, a mesura que anem entrant als personatges i els anem coneixent i estirant...
La Txell va buscar el mòbil a la bossa i va marcar el número de l'Arnau. Mentre esperava que li contestessin, va observar a sa mare i va sentir-se plena d'una cosa que no recordava haver sentit en molts anys; va descobrir que encara estimava a sa mare, i molt ... (...) ... Si no hagués sentit la veu de l'amic que ja responia, se li hauria tirat al coll i s'hauria posat a plorar...
I la mort em parlava, és un llibre que et parla i que et recorda que amagades a l'ombra tenim plomes que no són mediàtiques capaces de fer allò que són incapaces de fer les altres; emocionar-nos, sentir i fruir d'una lectura que et va omplint més i més a mesura que avancen les pàgines. I la mort em parlava és una novel·la publicada per l'editorial Barcanova a la col·lecció juvenil Antaviana Nova i, que per tant, surt al mercat amb el NO APTE estampat a primera plana de les tertúlies literàries decidides a tractar de mercaderia de segona mà tot allò emmarcat dins d'aquest gènere. I la mort em parlava és un llibre que no hauria de tenir cap límit en l'edat màxima dels seus lectors com un Larsson, per exemple, no la té. I la mort em parlava és un llibre que després d'haver desfilat tota una saga pel meu sofà de lectura entre ganyotes, badalls i ensopiment provocades per plomes que venen els llibres com a xurros, considerades per entesos, intel·lectuals i erudits, com a mestres; m'ha tornat a fer reviure la màgia d'anar-me'n a dormir dins d'una història i viure-la com si en formés part.
Noemi Bagés, sense cap mena de dubte, està cridada a fer-se un forat entre les plomes selectes, només desitjo que quan això passi que llavors no em faci avorrir com els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada