L’ESCRIPTOR QUE NO LI AGRADAVA LLEGIR

Sembla el títol d’una novel·la, però no ho és; almenys de moment. Ves a saber...  L’escriptor que no li agradava llegir sóc jo, i a aquesta conclusió he arribat en adonar-me que sóc incapaç de compartir allò que agrada a la resta dels lectors fent escalar obres entre les més llegides del país; ni als jutges dels premis literaris millor valorats que han premiat unes obres entre moltes d'altres per triar. Garantia d’una qualitat literària tant un referent com l’altre, no? Doncs res. Avorriment, tedi, ensopiment... Fins arribar a la conclusió que titula aquesta entrada. No m’agrada llegir o millor dit, ja no m’agrada.

Pot passar també que estant immers en mil batalles i projectes estressants, problemes personals i més, aquell ambient imprescindible que abans em segrestava i em feia viatjar de ple a la faula de l’autor no es deixi abraçar. Pot passar que el cansament em negui la mínima concentració per seguir una historia. Pot passar que la manca de bellesa harmònica del meu voltant m’impedeixi veure la bellesa de l’interior de les pàgines. Pot passar que essent jo una altra persona no em torni a emocionar ja mai més res escrit per un altre que no sigui jo. Pot passar que no hagi encertat en la tria; pot passar que vulgui jugar en una divisió que no em pertoca, la dels erudits i intel·lectuals; pot passar que jo no sigui res més que un imbècil incapaç de comprendre el que un autor m’intenta dir enmig de paraules de bella pronunciació que mai ningú usa pel carrer; o enmig de subordinacions sense final capaces de ser enteses, només, per les ments més despertes i privilegiades; pot passar que no sigui capaç de seguir el joc de metàfores com un rondo gegant del Barça; pot passar, com ja he dit, que m’hagi tornat imbècil.

Però podria passar, també, que com diuen els meus amics de “La Pegatina”, que els llibres que agafo ara no tinguin color, dolor i que els hi falti amor.   

Enyoro quan un llibre m’atrapava, m’emocionava, em feia sentir feliç, lliure, em feia riure i plorar, em feia estimar i acabada la lectura m’emportava el record dels seus personatges vius per sempre més amb mi; i com el record és tan entranyable no pararé fins que un llibre em torni a atrapar, em torni a emocionar, a fer-me sentir feliç, lliure, fins que em faci riure i plorar de nou, fins que m'enamori, conscient que no el trobaré entre tot allò que ens volen vendre i conscient, també, que els imbècils també tenim dret a llegir.