‘Intocable’, la comèdia que ha arrasat a França

'Intocable' és la tercera pel·lícula més vista de la història a França, després de 'Titanic' i "Bienvenidos al norte'

Intocable arriba als nostres cinemes amb la garantia d’haver esdevingut el tercer film més vist de tota la història a les sales franceses, amb més de divuit milions d’espectadors, només superada per Titànic i Benvinguts al nord, i amb la bona notícia d’una versió doblada al català. Al·leluia!

Tot comença amb una mena de carrera de cotxes pels carrers de París, que acaba amb una persecució policial que ens aboca a un flashback, i ens porta la primera mostra del bon humor que farà companyia a l’espectador fins els crèdits finals. Personalment, aquest inici em descol·loca, i fins i tot em desorienta; la carrera és completament inversemblant (més propi de James Bond), fet que m’allunya de la mena de film que pensava trobar-me. A més, tampoc em situa en un moment d’aquells claus que desitges retrobar a través del flashback. Més aviat em destorba tot i que les rialles de les situacions alleugereix aquest destorb.

Philippe (François Cluzet) és un aristòcrata que, a causa d’un accident amb parapent que el deixa tretraplègic, ja no podrà fer mai més res per ell mateix. Ni les necessitats més bàsiques i humanes. Per això ha de contractar un assistent. Ja en porta uns quants. El flashback ens condueix al luxós despatx de Philippe, el mateix Philippe a qui em vist en la primera seqüència com a copilot en el cotxe que creuava com un llamp els carrers de la ciutat. Així, veiem el moment en què els dos personatges es troben per primera vegada.

Driss (Omar Sy) és el jove de color que conduïa temeràriament el Bentley de Philippe, qui es presenta a la convocatòria de treball, però no pas per aconseguir la feina d’assistent, sinó perquè li signi la carta conforme s’hi ha presentat i, d’aquesta manera, aconseguir l’atur. En la primera trobada tastem l’humor àcid amb el qual el film aconsegueix seduir l’espectador, de la mateixa manera que Driss sedueix Philippe. Driss és la única persona capaç de tractar-lo com un més, sense complexes; és més, fa mofa de la seva invalidesa. Driss acaba sent el seu assistent personal, és clar.

Anagrama publica la novel·la de Philippe Pozzo di Borgo en la que es basa la pel·lícula

Com en El príncep i el captaire, Intocable ens proposa el xoc entre els rics i els pobres. Driss, un jove immigrant africà amb antecedents policials viu amb la seva tieta i el munt de fills que la dona té de diferents homes, alguns dels quals encara tenen més problemes que ell mateix: barris baixos, males companyies, pobresa i assumptes bruts. Tot això contrasta amb el palau de Philippe, els majordoms, les criades, els assistents, el caviar, el xampany i la música clàssica. Escenes d’un humor enginyós es barregen amb d’altres que sonen a recursos vulgars, a mesura que el film va passant seqüencialment entre riures cercant el desenllaç d’aquell flashback que havíem deixat aparcat.

Intocable és una bona comèdia que ha sabut treure suc d’una història basada en fets reals, i que aconsegueix fer passar una estona entretinguda a l’espectador; però que, en canvi, al meu gust, no ha donat de si tot el que podia donar. Es troba a faltar un bon gir dramàtic per dotar d’una consistència major l’obra; hi havia essència per fer-ho, la qual cosa hauria permès que la pel·lícula es mantingués a la memòria dels espectadors durant molt de temps i no només com un divertimento. Tot i això, com que les rialles van cares, vet aquí el meu aplaudiment i recomanació d’aquest film que, de segur, us farà recargolar de riure, que no és pas poc.

Santi Baró

_______