BENVINGUTS AL RACÓ DE LES LLETRES DE SANTI BARÓ, SI T’AGRADEN ELS LLIBRES, L’ART I LA CULTURA, AQUEST ÉS EL TEU LLOC.

dijous, 8 de març de 2012

EL PRISIONERO DEL CIELO Carlos Ruiz Zafón.




Comença la novel·la com una enorme trampa mortal que no et permetrà deixar-la. Touché, Zafón. I amb una descarada mostra d’intencions de portar la trama, la història, la màgia, cap aquella Barcelona misteriosa de “L’ombra del vent ” la gran obra de l’autor barceloní i passar de llarg de la inefable “El joc de l’àngel”. Fes veure que va ser un accident; li deuria dir el seu millor amic.
Retrobem personatges com aquell que retroba una vella amistat després dels anys i, en fer-ho, tot allò viscut durant tot l’espai de temps de separació esdevé un món per compartir i una ànsia irrefrenable per fer-ho. Així,  Daniel Sempere, el fill del llibreter protagonista de “L’ombra del vent”, ha crescut, està casat  té un fill i segueix a la llibreria del seu pare amb la tradició familiar. Com que és època de vaques flaques i ens trobem a les vigílies de Nadal, se li acudeix posar un pessebre a l’aparador per cridar l’atenció dels clients. Un misteriós ancià entra amb la intenció de comprar una valuosa edició de “ El conde de Montecristo”, una edició única i caríssima. Però el més estrany de tot és que deixa el llibre al Daniel  per a què li regali al seu vell amic  Fermín. Amb aquesta intenció li demana poder escriure una dedicatòria “Para Fermín Romero de Torres, que regresó de entre los muertos y tiene la llave del futuro”. Aquest és el punt de sortida d’una carrera, la que emprèn el lector per arribar a la meta assedegat de saber i de resoldre els misteris que hàbilment l’autor para durant el recorregut. Aquí és on Zafón triomfa de ple; en el ritme, en les paraules, en els diàlegs sutilment intel·ligents, en la força dels seus personatges, i en la creació d’un ambient d’ombres en la Barcelona de la postguerra, que provoca que el lector viatgi amb la seva fantasia a llocs tan bells que semblen reals; parlo és clar, del cementiri dels llibres oblidats, temple de culte de tots els amants de la literatura i que gràcies a Zafón hem fet una mica de tots.  

L’autor té l’encert de centrar la trama al voltant de l’entranyable Fermín, viatjant al seu passat, un passat que resultarà clau per explicar-li al seu amic Daniel aquella estranya dedicatòria, aquell estrany regal. Així retrocedim al 1939 just després d’acabar-se la guerra civil quan Fermín va ser encarcerat en una inexpugnable garjola a la torre de Montjuic, dirigida per Mauricio Valls, un home que viu obsessionat per l’obra d’un gran escriptor que també compleix condemna en la mateixa presó.

Atrapat en la destresa narrativa de l’autor, el lector va passant les pàgines sense adonar-se que es troba a les portes d’un nou engany i que, de fet, aquesta obra és com el ciment que suporta totes les altres, que les uneix, les anteriors i la que, inevitablement vindrà; però que per si sola només és això, ciment, i que només de ciment no es construeix una casa... Qui no hagi llegit les altres difícilment pot arribar a comprendre el pes dels personatges; qui tingui poca memòria com jo, haurà d’interrompre més d’una vegada la lectura per consultar, com un estudiant, els altres volums; i a mesura que anem superant la cursa i ens apropem a la recta final, la sensació de trobar-nos enmig del res encara és més intensa que la que vaig poder sentir amb el “Joc de l’Àngel”, malgrat que el “Presoner del cel” intenta fer-me comprendre tot allò que en el seu dia no vaig poder fer, com si l’autor fos conscient que la segona obra de la saga acabava en una mena d’empanada mental, d’aquelles que ni el mateix que escriu acaba d’entendre. Conscient d’això, hàbilment, Zafón intenta disculpar-se donant-nos més pistes a traves de David Martin (protagonista del Joc de l’Àngel), enllaçant en aquesta trama recloent-lo en el mateix centre que Fermín. David Martín és l’escriptor amb el qual Mauricio Valls està obsessionat  i amb l’obra que està escrivint: “El Joc de l’Àngel”. Més ciment.

Però si la sensació de ser enmig del no res ja treu el cap a la meitat de les pàgines quan un arriba al final s’indigna, i s’indigna encara més quan en el pròleg de mil pàgines el mateix autor et promet una novel·la independent amb principi i amb final. Doncs no, l’obra acaba com un capítol més, més que obert, inacabat, falten pàgines... Senyors, on són?

Fa una parell d’anys a la versió catalana de ”La caiguda dels gegants” de Ken Follet editada per Random House, per un error d’impressió, hi faltaven dos capítols i per aquest motiu van haver de retirar de les llibreries 30,000 exemplars. Tots aquells lectors que havien adquirit la novel·la, presentant l’exemplar errat li va ser substituït pel nou, acabat...  Jo em pregunto, seguirà Planeta la mateixa política? Canviarà exemplars del “Presoner del cel” pel nou llibre quan aquest surti? S’ho haurien de plantejar.

Concloent; Zafón em demostra una vegada més que és una de les lletres de més de pes de la literatura moderna, no només del nostre país, sinó universal. Saber crear atmosferes i personatges que el lector identifica com a propers des del primer moment, junt amb una narrativa àgil, fresca i directa, però elegant i acurada alhora, herència del seu passat amb la literatura juvenil, no és a l’abast de tothom, només dels grans. Malauradament però, pot acabar devorat, si no ho està ja, pel monstre que ha creat. La saga del cementiri dels llibres oblidats, s’està mantenint per interessos i rigors comercials, i actua més en contra que a favor d’una ploma que està sent condicionada i impedida per expressar-se lliurement. Sincerament, em sap greu.
De la novel·la poc més puc concloure, perquè no es pot treure cap conclusió d’una obra per acabar.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada