UNA VELLA CONEGUDA OLOR

Ahir vaig assistir a la darrera obra dirigida per Sergi Belbel a la sala petita del TNC, "Una vella coneguda olor", el primer text  que va escriure  Benet i Jornet quan tenia només vint i dos anys.
Encara ara, gairebé vint-i-quatre hores després, retinc les bones sensacions que em van provocar l'obra. Quan el negre del teló va deixar pas a l'escenari vaig rebre aquella primera intuïció que no sol fallar. Això serà bo, em va dir la veueta. Rere el negre, com ja he dit, un quadre plàstic amb la presentació de tots els personatges, enmig d'una penombra suficient per mostrar un escenari ambientat en un veïnat de la Barcelona dels anys 60, va estendre una aura de fascinació i de encant entre el públic que, clavat a la butaca, va deixar anar un murmuri d'admiració. L'ambientació era tan genial que realment no hi faltava ni l'olor.

Una vella coneguda olor és una obra d'art feta de la senzillesa argumental i la quotidianitat ambientada als anys 60 en un barri Barceloní, entre una colla de veïns d'aquells que feien safareig a les terrasses... Xafarederes, enamorades, homes amb "necessitats" per ser homes, promesos i pretendents, gelosies, dones maltractades, somnis, enganys...  Tot representatiu dins d'un règim opressor, la dictadura franquista i enmig, no em cansaré de dir-ho, d'una posada en escena tan bona que pels que tenim una edat com jo, era realment tornar al passat com en una regressió.
La mà de Sergi Belbel és present en tota l'obra; en la conjunció d'esdeveniments i en la sincronia entre actuació, música i sorpreses amb un cop de mestre final que òbviament no desvetllaré. Cal que l'aneu a veure. Però una obra no és bona sense uns bons actors, una obra no és realment genial si no hi ha algú que sobresurt i et sorprèn. No cal parlar d'una Mercè Arànega espectacular, o d'una Imma Colomer en el seu registre habitual o de la resta del repartiment, són gent consolidada que no descobrirem, però quan arribem al paper de la Maria, ai, representat per la Sara Espígul, ens trobem amb aquell ingredient que faltava per  qualificar l'obra d'excel·lent com excel·lent va ser la seva actuació: expressiva, tendre, natural, emotiva, sensible...Ella sola amb una actuació genial va arrossegar l'entusiasme del públic, el va fer petitet, se'l va posar a la butxaca i se'l va endur cap a casa com el futbolista que acaba de marcar tres gols fa amb la pilota.
No us ho penseu dues vegades i aneu al TNC, descobrireu una posada en escena d'alçada, un text dels millors de'n Benet i Jornet i  una meravellosa Sara Espígul que us robarà el cor...  I doncs, què us pensàveu?