Ahir vaig veure una cadira eixarreïda, sense cap mena d’estètica, de mal seure, amb un respatller irregular i un seient triangular tan gros que per arribar-hi a reposar has d’obrir les cames com si anessis a cavalcar. Qui la va crear es va limitar, crec, a clavar quatre puntes al material que tenia a mà sense cap mena de guió ni destresa artística, una fusta, això si, de primera qualitat, capaç de resistir l’embat del temps, potser per l’excel·lència de la matèria primera, potser pel zel amb què l’hem preservada. La cadira, que avui en dia cremaríem sense pensar-ho dues vegades a la foguera de Sant Joan, no tenia preu, el seu propietari no se’n desfaria per tot l’or del món. És una joia, segons paraules d’ell, de més de mil anys... Vet aquí què és allò que la fa incomparable: l’antiguitat... Sense adonar-me’n vaig pensar en els clàssics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada