Abans d’ahir va morir
la Nit , la meva
companya inseparable al llarg dels darrers catorze anys i encara ara no m’he
cansat de plorar. Quan sóc sol a casa noto el seu buit; vaig a escriure i
aquella ombra ja no m’acompanya, ja no s’ajeu a la seva manta en el buit de la
taula del despatx, ja no em trobo amb els seus ulls que em miren dins dels
meus, ja no em toca aquell morret pelut de tant en tant pregant-me una carícia.
Han estat catorze anys, tota una vida per a tu; per a mi, però, només ha estat
un moment. Vas arribar quan la
Mireia encara anava de quatre grapes i juntes heu crescut.
Segons ella, tu eres la seva germana i jo que també he crescut al costat d’un
gos ho sé. Eres la seva germana. El teu buit no l’omplirà mai ningú, en vindrà
un altre, és clar, jo no puc viure sense el més fidel dels amics, però el que
arribi no ocuparà el teu lloc sinó el seu, com vas fer tu quan vas arribar que
lluny de fer-te amb allò que era del Trubach tu sola et vas guanyar el nostre
cor. Eres noble, eres lleial, eres bona persona, eres intel·ligent... Eres
capaç de mostrar-me el teu estat d’ànim en la teva expressió, eres capaç de
somriure, d’estar alegre, d’estar preocupada, avergonyida, de pregar... Tot m’ho deies en una sola mirada, n’hi havia
prou.
Però si pel damunt de
tot hi havia una cosa que ens unia era la teva passió per a la caça. Vas néixer
per a caçar i ho portaves a la sang, no hi havia res que et fes sentir més
plena que sortir a la muntanya amb mi, viure la jornada, el viatge, el dia
abans... Ai, el dia abans, quan jo, murri obria l’armari d’anar a caçar i tu,
no sé com t’ho feies, però, estiguessis on estiguessis venies llambregant a l’expectativa, tensa,
mirant-me, amb aquells ullets... Quan treia l’escopeta, la canana i el sarró i
ho portava obeint un ritual al sofà de l’entrada començaves a grinyolar, i a
saltar, i anaves amunt i avall de casa, buscaves a la Mireia i a la Montse perquè els hi volies
explicar i elles, compinxades en el ritual, ajudaven a viure-te’l i et deien: “Nit,
on aniràs demà?” “Que aniràs a caçar?” I tu saltaves i grinyolaves feliç i ja
no paraves tranquil·la fins que sonava el despertador i em venies a buscar d’un
bot dalt del llit, saltant-te totes les normes, nerviosa com estaves, apa, cap
amunt! I quan eres a la muntanya corries incansable, anaves, venies, em
miraves, em
parlaves... La primera
vegada que em vas portar una perdiu tu no eres massa més grossa, eres com una
boleta negre, la perdiu a la teva boca pràcticament et tapava a tu, quan me la
vas donar jo que encara recordava el Trubach em vaig posar a plorar, emocionat,
d’allò fa catorze anys, un moment, i ja torno a plorar-te, aquesta vegada però
d’una manera molt diferent. Feia dos anys que ja no podies sortir al camp,
estaves vella, malalta, cega, sorda... Dos anys que sense tu, ja ho saps, jo
tampoc ho he fet. Qui sap, potser ara tornes a córrer per dins del bosc,
lliure, com eres, però del que si en pot estar segura és que jo mai t’oblidaré
com sé que tu a mi tampoc.
Fins sempre preciosa!
Ho sé què dol molt. Una pèrdua així.
ResponEliminaTots t’acompanyen en aquets moments.
Ara ella descansa, ara es feliç. No era vida, els últims anys.
Ànims company.
No sé qui ets però moltes gràcies. De tot cor.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEs fan estimar tant que es converteixen en un membre més de la familia. Queda't al cor els bons moments que et va donar, els conservaràs sempre; d'alguna manera sempre estarà amb tu. I mira si al final de la seva vida ja era tot patiment... pensa que ara descansa en pau. Molts d'ànims Santi
Eliminajo tinc als meus peus el meu gos en Puk i no puc deixar de pensar en ka tristesa tant gran que deus estar sentint. Sigui on sigui la Nit sempr e et fara companya ,ella esta al teu cor. Ànims!
ResponElimina